Quant temps vam viatjar?

Vam aterrar a Buenos Aires el 15 de novembre de 2008, hem tornat a Catalunya entre el 7 i el 20 de maig de 2009. 6 mesos.

Quin va ser el nostre recorregut?

Para ver por donde hemos pasado exactamente clickar en MAP y luego en ampliar (+). more...

LES FOTOS DEL VIATGE

Les podeu trobar a:

www.picasaweb.com/patrukinha

dimarts, 31 de març del 2009

Dues perles brasileres: Jericoacoara i Lençois Maranhenses







Després de la llarga estada a Recife, el viatge va recomençar de nou. La Patri i jo vam seguir la nostra ruta cap al nord, mentre que la Isa i en Xevi ho van fer cap al sud.

L'energi gastada als carnavals, necessitava un contrapunt urgent de tranquil·litat i gaudi que no sabíem on podríem trobar. Però, ja us puc assegurar que era una urgència per determinar una inflexió posotiva en el viatge.

I feliçment va arribar en forma de llocs paradisíacs. Primer de tot amb el poble de Jericoacoara, amb un accés complicat i les seves immenses dunes que abracen el mar, i malgrat ser un destí força turístic vam poder relaxar-nos i retrobar un amic del viatge, en Guillermo de Barcelona.
I després, l'altre lloc que ens va ajudar a retrobar-nos amb nosaltres mateixos va ser el Parc Nacional de Lençois Maranhenses, un espectacle en forma de dunes i llacs petits que s'escampen enmig de la immensitat blanca!

Per nosaltres, va significar el comiat més agradable del Brasil.



dimarts, 17 de març del 2009

Carnavals a Recife i Olinda, el retrobament







Qui pot imaginar-se un carnval al Brasil? Bé, la veritat és que avui en dia gairebé tot el món en té una imatge força clara. Almenys a priori. Bé, els que l'hem viscut de prop us hem de donar una petita notícia: no us creieu tot allò que es veu per la televisió.

El carnaval per als brasilers és com la missa pels cristians, en teoria obligatòria. Així que mig país es paralitza ja sigui perquè participa activament al carnaval o bé perquè són no practicants i es queden a casa descansant durant la setmana festiva.

Per tant, el que sí que us podem dir és que el carnaval es viu intesament, especialment en tres punts del país: Rio de Janeiro, Salvador de Bahia i Recife/Olinda. Evidentment, hi ha molts altres llocs on el carnaval se celebra, però, sense la rellevància dels citats.

Primer mite que cal desmuntar: no a totes les ciutats i pobles on s'organitza carnaval hi ha noies i nois sense gaire roba ballant samba i movent fantasies i plumons. Això, amics i amigues, és el que ens venen a la televisió. I de fet, només passa a Rio de Janeiro. Més enllà, del sambòdrom carioca, els carnavals es forneixen de matisos molt interessants, agafant certes característiques tot depenén de les influències, com ja vam comentar a Salvador, de les que provenen d'Àfrica, per exemple.

Recife va ser el carnaval escollit i també el punt de retrobament entre les dues parts del viatge. Amb l'esquip 1: la Isa i en Xevi, que baixaven de Belém, de passar el Fòrum Social Mundial i de l'altre, l'equip 2: format per la Patri i jo, en Dani, que veníem del sud.

El resultat de tot plegat van ser 5 dies plens de moviment: sortides per veure l'espectacle, diversió, pluja, més pluja, concerts, malaltia, un apartament compartit i diverses impressions.

Per mostrar-vos una pinzellada molt minsa del que vam veure, tan sols tres fotos. La primera un carrer d'Olinda ple amb els tradicionals ninots que podrien ben bé ser una barreja arriscada entre un gegant i capgros de la cultura popular catalana. La segona, mostra d'efectivitat pel retrobament. I la tercera, una foto de família amb amics que la Isa i en Xevi van fer de camí cap als carnavals.






diumenge, 15 de març del 2009

Pre-carnaval a Salvador de Bahia




De Salvador de Bahia, la veritat per endavant, només coneixem el barri antic, anomenat Pelourinho. Sens cap mena de dubte, és el sector de la ciutat que conserva un esperit més autèntic. Salvador de Bahia manté una forta influéncia dels descendents d'esclaus africans que durant l'època colonial van portar els portuguesos. Un fet que es demostra a cada pas que es fa pel Pelourinho.
La nostra estada a Bahia va estar impregnada per màgia especial, que no vam tenir a Rio de Janeiro. A més, la coincidència va voler que topéssim amb el pre-carnaval, dies en què les comparse assagen pels carrers i s'ultimen tots els detalls dels dies més importants pels brasilers.
Bahia, encara que sembli humor negre, està plena de color!!

Ouro Preto, la joia de la corona





Després de la incansable Rio de Janeiro, amb les seves temences i amb les seves sorpreses visuals, va tocar agadar de nou el bus per anar cap a l'interior. En concret, a l'estat de Minas Gerais, al poble d'Ouro Preto.
Es tracta d'una població que va tenir molta importància per Portugal, ja que de la zona se n'extreia or, que es quedava el país europeu. De la riquesa de l'època en queda tot un reguitzell d'esgrlésies i cases que ben bé ens podrien transportar al vell continent. És un oasis dins Brasil, que ens va acolluir amb pluja, pluja i més pluja... tot i que ens va donar algunes treves que vam aprofitar per anar a una festa de samba en un bar molt acollidor del poble.
Una pluja, d'altra banda, que ens va permetre fer bona amistat amb una parella d'Israel, l'Ortal i l'Itay i un noi anglès que porta 2 anys viatjant, l'Andrew. Aquí teniu la foto de família!


dimecres, 11 de març del 2009

La gran ciutat: Rio de Janeiro



Rio de Janeiro és una d'aqelles ciutats apuntades en totes les llistes hagudes i per haver de qualsevol viatger. Com ho poden ser París, Nova York o Londres.
I ho està amb força mèrits. Rio és una urbs encabuda en un espectacular terreny marítim i muntanyenc. Entre el famós Crist que domina la ciutat i el també reconegut Pão d'Açucar que és com la cirereta del pastís de les platges d'Ipanema i Copacabana!!
Més enllà dels grans pols turístics, desenes de barris de faveles ocupen les parts altes de la ciutat.
Una gran ciutat, amb molts matisos, molts interrogants, moltes ports i moltes exclamacions!!
Podeu veure moltes més fotos de Rio que estan pujades a Picasa, només heu de clicar aquí

divendres, 27 de febrer del 2009

Brasil, atracció fatal (I part)

Brasil és enorme. Té una extensió increïble. Però a part, manté amb els seus visitants una relació diferent de la que havíem tingut fins ara a Argentina i a Xile. Brasil ofereix als ulls dels europeus els primers símptomes d'una societat menys occidentalitzada, un fet que obre un pilot de portes per explorar.
La Patri i jo, en Dani, vam entrar a Brasil el 5 de febrer per Foç d'Iguaçu, i la Isa per la seva part ho va fer uns dies abans per Belem, al nord de tot del país.
Les dues delagacions hem anat fent al revés, uns hem pujat i la Isa ha anat baixant.
Pel que fa al recorregaut de sud a nord, us oferim un petit resum, en la seva primera part.
Després de contemplar les catarates d'Iguaçu vam entrar a Brasil amb un viatge en bus no recomanable per a ningú (els conductors brasilers són temeraris i van a tot drap) que ens va dur des d'Iguaçu fins a Curitiba i d'allí al port de Paranaguà, des d'on vam agafar un vaixell que ens va traslladar fins a la remota, tranquila i increïble Ilha do Mel, aquí en teniu algunes imatges.




Allò que no publiquen els altres blogs!!


El blog d'1anysensehivern demostra que els viatges no són tot el que es mostra en els blogs clàssics, hi ha moltes instantànies que no surten mai publicades. Però nosaltres som l'excepció.
Hi ha moments del viatge que ens agradaria obviar, però que no es poden esborrar.
Com les dormides profundes als busos amb un aire acondicionat demolidor.


Els descansos entre trajecte i trajecte, oi, Patri??O la dura vida de Brasil, on t'has de treure del damunt animalons massa acostumats a demanar menjar dels turistes... Com aquests coaties que em van assaltar sense pietat i una mica més i em deixen sense motxilla.

dimecres, 18 de febrer del 2009

Deixamos atrás Arxentina...

Xa fai máis de dúas semanas que cruzamos a fronteira co Brasil, e deixamos atrás Arxentina...
as súas incribles paisaxes que tanto nos fixeron vibrar (como sempre dicías ti, Cris), a súa acolledora xente, o fascinante norte, Humahuaca, Purmamarca, os valles calchaquíes... tamén os asados que nos fixeron relamer os dedos máis dunha vez (e as empanadas, milanesas napolitanas, lomitos e sobre todo os alfajores de chocolate!), a sensualidade do seu tango, a súa convulsiva historia, a olor a gas, a espectacular e mítica ruta 40, os wanacos, nyandús, condors...
as moedas que non existen!!, á YPF e Texaco, que desgraciadamente están por todos lados!, o "Che, que onda, como andás?" os kms e kms de ripio (estradas sen asfaltar, de pedra e pedra e máis pedra), a propaganda electoral do psoe e do pp nos autobuses e nas rúas de Buenos Aires...
e moitas, moitísimas cousas máis, novas amizades, unha morea de anécdotas e de sensacións que esas sí, quedarán connosco!

Iso sí, antes de marchar este incrible país tamén se quixo despedir de nós con este agasallo...

As cataratas de Iguazú, impresionantes.






Mais fotos aqui, http://picasaweb.google.com/Patrukinha/Iguazu#

3 mesos de viatge, Brasil

Primer de tot perdo per no actualitzar el bloc darrerament. La veritat es que hem hagut de veure moltes coses en poc temps i encara les estem processant. Molt aviat us escriurem un post explicant que hem fet les 3 ultimes setmanes.
D-altra banda, us avancem que estem ara mateix a Salvador de Bahia, i que hem visitat ja Rio de Janeiro i que el carnestoltes el passarem a Recife i Olinda 2 ciutats del nord-est del pais!!

dissabte, 31 de gener del 2009

antropòlegs del món


Pels antropòlegs de Barcelona: a l'altre cantó de l'Atlàntic us fem la competència!!!!

Tanquem el primer cicle del viatge, a on? a Buenos Aires!







Amigues i amics! Els cercles que es tenquen són predominants. Habitualment a les nostres vides tenim senyals que ens ho indiquen. La nostra vida és un cicle, i al voltant d'aquests aspirals obrim i tanquem pestanyes, il·lusions, amors, projectes, feines, viatges, etc.
Ara, nosaltres, en el nostre viatge tanquem un cicle. El 15 de novembre del 2008 vam arribar a Buenos Aires. Dos mesos i mig més tard hem tornat a una ciutat que ja està de vacances, amb carrers buits al migdia, amb una calor sufocant. Durant tot aquest temps hem fet una volta força gran per Argentina i de resquitlló per Xile. Han estat setmanes d'emocions, de moltes coneixences, de molt aprenentatge. I ara? què passa ara?
Que tanquem el cicle. Hem tornat al mateix hostal on ens vam hospedar aquell llunyà 15 de novembre. Hem retrobat gent, carrers, sensacions, olors de Buenos Aires. Hem vist ballar tango de ben a prop per a gent no professional, que era un dels deutes que teníem amb aquest gran urbs, hem passejat pels seus carrers més mítics... I tot ens està assenyalant cap al nord, cap al Brasil.
Per tant, tornarem a agafar les motxilles, un día més, i farem allò de "carretera i manta". Abans però de creuar cap a Brasil una darrera perla argentina: Iguaçú! Ja us ho explicarem!

dimarts, 27 de gener del 2009

Xile austral, Torres del Paine
















Hem arribat fins a la zona més austral del continent americà. Després de passar per la "mítica" Ruta 40 argentina, centenars de quilòmetres i quilòmetres de terres àrides amb animals salvatges com els wanacos o els nyandús, vam arribar a les ciutats de El Chaltén (on hi ha el Fitz Roy) i el Calafate (on hi ha el Perito Moreno).
Després vam seguir baixant però creuant la frontera per arribar fins a la ciutat xilena de Puerto Natales, una població que ens ha deixat un grandíssim record per la gent que hi hem trobat.
Hospedats a l'Hostal Magallania vam fer-nos ben amics d'un dels seus propietaris en Willy i la Jimena. Durant tres dies plujosos vam poder fer vida quotidiana pels seus carrers, esperants que el temps millorés per entrar a una de les joies de la naturalesa d'aquella zona, les Torres del Paine.
Perquè us en feu ua idea, abans de venir per aquí, el nom de Torres del Paine no m'era gens conegut. Però en arribar a aquí, tots els viatgers tenen aquesta referència apuntada a la seva lliberta de viatge. Per què? Doncs bé, és segurament, una barreja d'ingredients.
D'una banda perquè és un Parc Nacional del tot destaca, amb una bellesa inaudita. De l'altra, perquè per observar-lo de ben a prop calen com a mínim entre tres i quatre dies de caminada prou durs. I a l'entorn d'aiò es forma com una èpica entre els que hi han entrat.
Bé, doncs, la Patri i jo vam decidir entrar al Parc. Vam comprar menjar per a 4 dies, vam llogar un sac de muntanya i una cuineta de gas per preparar coses calentes.
La veritat va ser una gran experiència, però alhora uns dies molt durs perquè vam caminar un total de 70 quilòmetres en 3 dies i mig, i en la majoria carregats amb motxilles d'entre 6 i 8 kilos. I si només fos caminar, però és que a més calia travessar rius per pedres, descalçant-nos, pujades pronunciades, baixades pronunciades.... i a l'acabar la jornada muntar la tenda i creuar els dits perquè el clima austral, canviant i dur, no ens fes la murga....
Al final tot va sortir molt bé, vam tenir sort. Les conseqüències són que els músculs encara ens fan mal, però, vaja, marxarà.
Si voleu veure més fotos d'aquesta aventura, aqui les teniu: http://picasaweb.google.com/Patrukinha/TorresDelPaine#

dilluns, 26 de gener del 2009

Tot serà diferent

Les coses es poden tórcer en qualsevol moment. El viatge dels quatre per Amèrica del Sud ja no serà igual. La Cris per motius familiars ha hagut de tornar cap a Celrà. Tot plegat ha passat massa ràpid i els que encara estem a l'altre cantó de l'Atlàntic la trobem a faltar.
D'altra banda, la Isa se'n va a Belem, al nord de Brasil, en un parell de dies encadenant dos vols. I ho farà amb un esquinç de turmell!
En fi, els viatges són inesperats, l'essència però de l'anysensehivern segueix dempeus, amb els integrants del grup aquí o allà.

Dani

diumenge, 18 de gener del 2009

dilluns, 5 de gener del 2009

divendres, 2 de gener del 2009

Xile, dolça Xile




Així, de bracet ens ha agafat Xile. Com qui no vol la cosa. Passàvem per allà, quan ens va oferir entrar entre mig de muntanyotes enormes. I vam agrair la invitació. A priori havia de ser una curta estada, però la relació va per llarg.
Teníem una il·lusió terrible d'entrar a Xile perquè ens havien dit que trobaríem peix i marisc bo i barat. I mentre han passat els dies aquests menjars han passat a ser n gran acompanyament per racons inoblidables.
Puerto Varas és un poble que descansa a la riba d'un dels nombrosos llacs de la zona. I de teló de fons té el volcà Osorno. El que surt a la foto amb mi (amb en Dani). Veure un volcà de prop és força impressionant. I més sabent que a pocs quilòmetres de distàcina a Chaitén, fa uns mesos un volcà que semblava adormit, ha destruït tota una ciutat.
I després hem entrat al món desconegut d'una illa anomenada Chiloé. Es tracta d'un arxipeleg poc habitat però molt peculiar. Dedicat principalment a la indústria pesquera, ens ha ofert grans sorpreses.
Ens hem fet amics de dues dones molt especials, encarregades d'una cuina popular ubicada a Ancud. Tan amics, que ens han regalat moments molt entranyables, com una passejada en barca.
I a prop d'Ancud els nostres ulls van veure de prop els pingüins. Quina joia. Increïbles i graciosos.
I posteriorment, hem anar a Castro, la capital de Chiloé on vam passar la nit de Cap d'any. Ho vam fer amb una parella de Suïssa i una altra d'Austràlia (ja us ho explicaré en el proper post).
I ara, ens trobem a Quellón al sud de la illa. Estem esperant que surti un vaixell cap a Puerto Chacabuco, ja de nou al continent. Sembla que el dimecres.

dimecres, 31 de desembre del 2008

BON ANY 2009!!!

Els quatre expedicionaris per Amèrica del Sud desitgen als seus lectors que tinguin una molt bona entrada d'any 2009!!!
Per cert, ara, ja podeu fer comentaris sense haver-vos de registrar! Així que esperem les vostres aportacions, comentaris, suggeriments, queixes, demandes, etc

dissabte, 27 de desembre del 2008

Ruines de Quilmes



El nostre cotxe llogat a la Quebrada de Las Conchas

Parque Nacional de Los Cardones
Pont penjant al Río Azul, al Bolsón, província de Río Negro

Vista des del Cerro Campanario de San Carlos de Bariloche


divendres, 26 de desembre del 2008

Nadal des de la Patagònia

Portem molt de temps sense escriure. Sense transmetre el que ens està passant. Però posem-hi fil a l'agulla.
Aquests dies han estat molt intensos per a tots quatre. Hem viatjat des de Neuquén on hi hem deixat un gran amic fins a El Bolsón, al sud de la zona dels 7 llacs. Anem a pams. A Neuquén, al cor d'Argentina hi vam trobar un grandíssim amic. Es tracta de l'Agustín. Un noi que ens va acollir a casa seva a partir de l'experiència de couchsurfing. Només arribar ens va tractar magníficament i amb ell vam compartir durant 48 hores desenes de sensacions més que agradables. Des d'aquí una abraçada ben forta. Segur que ens tornarem a veure abans d'abandonar Argentina.


I amb la recança de deixar enrere una amistat molt agradable vam penetrar cap a una de les regions més boniques d'aquest continent: la zona dels 7 llacs.


Un territori que comença a partir de Junín de los Andes i de San Martín de los Andes. Per poder recórrer tot aquest vast territori vam llogar un cotxe que ens va portar pels nombrosos llacs que envolten la Cordillera Patagónica argentina.

El Huachulafquen dins el Parc Nacional Lanin va donar el tret de sortida a tres dies pels d'estímuls. Dies i nits. Nits que vam passat acampats sota les estrelles i en platgetes al costat dels llacs, fent un foc a la sorra...


El recorregut ens ha portat per poblacions com Villa La Angostura i San Carlos de Bariloche, on havíem de tornar el cotxe.


I aquí ve la segona part de les dues darreres setmanes. L'episodi que hem viscut a El Bolsón, un poble situat a unes 2 hores de Bariloche i que ens ha atrapat durant una setmana. I hem viscut de tot: pluja intensa, passejades per muntanyes i rius increïbles, vida nocturna, amistats i un sopar de Nadal a les antípodes dels nostres llocs d'origen. I així hem anat tirant les dues darreres setmanes.

Recordant. això sí, a tots els que des de lluny ens seguiu.

Dani

dijous, 25 de desembre del 2008

diumenge, 14 de desembre del 2008

Coses curioses

Aquí arriba un post per a tots/es aquelles que a vegades pensen: "quina murga això d'anar llegint que fan a l'altra punta del món.... comença a ser avorrit". Aquí teniu la solució.


Cotxes: Pels amants del món de l'automoció Argentina és un viatge gairebé obligat per la seva particular fauna de cotxes. Se l'es han enginyat per gastar menys en combustible i senyores i senyors: molts d'ells han instal·lat un sistema de gas al "maletero" si el conductor pot triar entre anar amb benzina o bé, anar amb gas. Les benziners tenen tants surtidors de benzina com de gas! Els dipòsits de gas tenen una autonomia de 100 kilòmetres i el cost és molt més barat que la benzina. Al voltant de 2 o 3 euros cada recarregada.
Alfajor: Per a tots aquells que els dolços siguin la seva devoció que sapiguen que a Argentina un dels més preuats és l'alfajor. Una pasta que està formada habitualment per dues capes de galeta i al mig el famós "dulce de leche". Per sobre està recobert o bé per sucre glaçat o per xocolata. Boníssim.



Farina enriquida: una altra curiositat alimentària. Tot els productes que porten farina estan afectats per una llei que regula que la farina ha d'estar enriquida. En concret, la farina porta ferro, macina, tiamina, àcid fòlic i riboflavina.


Maxikioscos: Per als fumadors Argentina és un país amic. Els paquets de cigarretes són molt barats. normalment el preu es mou entre els 2,60 pesos fins als 3,20. O sigui uns 75 cèntims d'euro. I amés, es venen per a tot arreu. No existeix la figura de l'estanc. Es venen en els maxikiosos que estan a cada cantonada. Més facilitats, impossible.

Dani

dilluns, 8 de desembre del 2008

ORGASMES VISUALS


Després de 25 dies recorrent argentina, només puc definir l'espectacularitat dels paisatges com a....autèntics orgasmes visuals!!

Al llarg d'aquests primers dies de viatge, ens hem delectat i gaudital màxim de les terres del nord argentí! Hem recorregut un gran i inacabable salar d'un blanc segador i ens hem endinsat per terres tan àrides que només i creixen i hi regnen els impressionants "cardones",cactus que de tan alts que són, semblen tocar el cel.
El nord ens ha brindat esplèndides i estranyes formacions rocoses multicolors! I es que les terres de les províncies de Salta i Jujuy són per qualsevol geòleg "un paradís", al estar constantment envoltat de roques formades per infinitat de minerals que pinten les muntanyes de colors surrealistes!

L'altre gran orgasme visual ha estat sense cap mena de dubte el trekking pel Parque Nacional del Aconcagua! Ens em deixat captivar pel Cim més alt de tota l'América del sud.... de 6.962mts! Després de passar uns dies a Penintentes, des d'on vam fer el cim al Cruz de Caña(3.500mts) per tal d'aclimatar-nos a les altures i prepar-nos per caminar ben aprop d'aquest gegant de roca i neu: l'Aconcagua, que tants somnis i reptes desperta entre muntanyers i escaladors!!
Precisament, hem tingut la sort i el gust de fer el trekkingacompanyades i guiades per en Dani Cazalla, que de ben segur,si el clima acompanya i l'alçada no li juga males passades, en pocs dies serà el primer lloretenc a fer el cim més alt de Sud Amèrica.... molta sort Dani! El cim t'espera!

La nostra aproximació a l'Aconcagua, va començar a la Laguna de Horcones, l'entrada del Parc, des d'on vam caminar fins a Confluència, el primer campament a 3.700mts. Aquí vam plantar la tenda i ens vam fer la primera revisió mèdica per controlar que tot anava sobre rodes i que el nostre estat de salut estava en plena forma. En definitiva, bona saturació d'oxigen a la sang i la pressió a nivells adequats! Així que després d'hidratar-nos un munt a base de moltes tasses de té plats de sopa calenta amb fideus instantanis, vam anar a dormir sota un cel estrellat. Després de superar una nit amb valors negatius al termòmetre, de bon matí ens vam despertar amb el bullici de l'arribada dels Arrieros i les mules que ben carregades seguien muntanya amunt cap als següents campaments. Amb les botes posades i les forces recuperades, emprenem camí cap al mirador de Plaza de Francia, des d'on la vista de la cara sur de l'Aconcagua és brutal!Precisament des del mirador i després d'haver caminat i suat unes quantes hores, la màgica muntanya ens va regalar un impressionant allau ! Quin espectacle natural! Després d'aquest regal, retornem a Confluencia sense poder evitar recollir durant el camí alguna pedreta de record, d'aquesta terra tant especial! Una nit més, més sopeta calenta i tots tres apretadets dins la tenda per no passar fred! L'endemà, ens acomiadem de l'Aconcagua i després d' intercanviar abraçades ens despedim de tothom... en especial d'en Dani i l'Abel,que emprenen camí cap al següent camp base: Plaza de Mulas. La tornada a Mendoza ja us la podeu imaginar, els peus ben escaldats i fets caldo de tant caminar, però amb el somriure i la felicitat d'haver passejat per aquest racó de món tant espectacular!

Per aquestes latituds seguirem caminant i somiant per tots aquests instants que ens fan sentir cada dia més vius i plens d'il.lusions!
I es que aquests primers 25 dies, han estat plens de coneixences i experiències interessants que seguirem compartint amb tots vosaltres! Mil abraçades!
Cris

dijous, 4 de desembre del 2008