BON ANY 2009!!!

Els quatre expedicionaris per Amèrica del Sud desitgen als seus lectors que tinguin una molt bona entrada d'any 2009!!!
Per cert, ara, ja podeu fer comentaris sense haver-vos de registrar! Així que esperem les vostres aportacions, comentaris, suggeriments, queixes, demandes, etc

Ruines de Quilmes

El nostre cotxe llogat a la Quebrada de Las Conchas

Parque Nacional de Los Cardones

Pont penjant al Río Azul, al Bolsón, província de Río Negro

Vista des del Cerro Campanario de San Carlos de Bariloche

Nadal des de la Patagònia

Portem molt de temps sense escriure. Sense transmetre el que ens està passant. Però posem-hi fil a l'agulla.

Aquests dies han estat molt intensos per a tots quatre. Hem viatjat des de Neuquén on hi hem deixat un gran amic fins a El Bolsón, al sud de la zona dels 7 llacs. Anem a pams. A Neuquén, al cor d'Argentina hi vam trobar un grandíssim amic. Es tracta de l'Agustín. Un noi que ens va acollir a casa seva a partir de l'experiència de couchsurfing. Només arribar ens va tractar magníficament i amb ell vam compartir durant 48 hores desenes de sensacions més que agradables. Des d'aquí una abraçada ben forta. Segur que ens tornarem a veure abans d'abandonar Argentina.

I amb la recança de deixar enrere una amistat molt agradable vam penetrar cap a una de les regions més boniques d'aquest continent: la zona dels 7 llacs.

Un territori que comença a partir de Junín de los Andes i de San Martín de los Andes. Per poder recórrer tot aquest vast territori vam llogar un cotxe que ens va portar pels nombrosos llacs que envolten la Cordillera Patagónica argentina.

El Huachulafquen dins el Parc Nacional Lanin va donar el tret de sortida a tres dies pels d'estímuls. Dies i nits. Nits que vam passat acampats sota les estrelles i en platgetes al costat dels llacs, fent un foc a la sorra...

El recorregut ens ha portat per poblacions com Villa La Angostura i San Carlos de Bariloche, on havíem de tornar el cotxe.

I aquí ve la segona part de les dues darreres setmanes. L'episodi que hem viscut a El Bolsón, un poble situat a unes 2 hores de Bariloche i que ens ha atrapat durant una setmana. I hem viscut de tot: pluja intensa, passejades per muntanyes i rius increïbles, vida nocturna, amistats i un sopar de Nadal a les antípodes dels nostres llocs d'origen. I així hem anat tirant les dues darreres setmanes.

Recordant. això sí, a tots els que des de lluny ens seguiu.

Dani

missatge fotogràfic

Coses curioses

Aquí arriba un post per a tots/es aquelles que a vegades pensen: "quina murga això d'anar llegint que fan a l'altra punta del món.... comença a ser avorrit". Aquí teniu la solució.

Cotxes: Pels amants del món de l'automoció Argentina és un viatge gairebé obligat per la seva particular fauna de cotxes. Se l'es han enginyat per gastar menys en combustible i senyores i senyors: molts d'ells han instal·lat un sistema de gas al "maletero" si el conductor pot triar entre anar amb benzina o bé, anar amb gas. Les benziners tenen tants surtidors de benzina com de gas! Els dipòsits de gas tenen una autonomia de 100 kilòmetres i el cost és molt més barat que la benzina. Al voltant de 2 o 3 euros cada recarregada.

Alfajor: Per a tots aquells que els dolços siguin la seva devoció que sapiguen que a Argentina un dels més preuats és l'alfajor. Una pasta que està formada habitualment per dues capes de galeta i al mig el famós "dulce de leche". Per sobre està recobert o bé per sucre glaçat o per xocolata. Boníssim.

Farina enriquida: una altra curiositat alimentària. Tot els productes que porten farina estan afectats per una llei que regula que la farina ha d'estar enriquida. En concret, la farina porta ferro, macina, tiamina, àcid fòlic i riboflavina.

Maxikioscos: Per als fumadors Argentina és un país amic. Els paquets de cigarretes són molt barats. normalment el preu es mou entre els 2,60 pesos fins als 3,20. O sigui uns 75 cèntims d'euro. I amés, es venen per a tot arreu. No existeix la figura de l'estanc. Es venen en els maxikiosos que estan a cada cantonada. Més facilitats, impossible.

Dani

ORGASMES VISUALS

Després de 25 dies recorrent argentina, només puc definir l'espectacularitat dels paisatges com a....autèntics orgasmes visuals!!

Al llarg d'aquests primers dies de viatge, ens hem delectat i gaudital màxim de les terres del nord argentí! Hem recorregut un gran i inacabable salar d'un blanc segador i ens hem endinsat per terres tan àrides que només i creixen i hi regnen els impressionants "cardones",cactus que de tan alts que són, semblen tocar el cel.

El nord ens ha brindat esplèndides i estranyes formacions rocoses multicolors! I es que les terres de les províncies de Salta i Jujuy són per qualsevol geòleg "un paradís", al estar constantment envoltat de roques formades per infinitat de minerals que pinten les muntanyes de colors surrealistes!

L'altre gran orgasme visual ha estat sense cap mena de dubte el trekking pel Parque Nacional del Aconcagua! Ens em deixat captivar pel Cim més alt de tota l'América del sud.... de 6.962mts! Després de passar uns dies a Penintentes, des d'on vam fer el cim al Cruz de Caña(3.500mts) per tal d'aclimatar-nos a les altures i prepar-nos per caminar ben aprop d'aquest gegant de roca i neu: l'Aconcagua, que tants somnis i reptes desperta entre muntanyers i escaladors!!

Precisament, hem tingut la sort i el gust de fer el trekkingacompanyades i guiades per en Dani Cazalla, que de ben segur,si el clima acompanya i l'alçada no li juga males passades, en pocs dies serà el primer lloretenc a fer el cim més alt de Sud Amèrica.... molta sort Dani! El cim t'espera!

La nostra aproximació a l'Aconcagua, va començar a la Laguna de Horcones, l'entrada del Parc, des d'on vam caminar fins a Confluència, el primer campament a 3.700mts. Aquí vam plantar la tenda i ens vam fer la primera revisió mèdica per controlar que tot anava sobre rodes i que el nostre estat de salut estava en plena forma. En definitiva, bona saturació d'oxigen a la sang i la pressió a nivells adequats! Així que després d'hidratar-nos un munt a base de moltes tasses de té plats de sopa calenta amb fideus instantanis, vam anar a dormir sota un cel estrellat. Després de superar una nit amb valors negatius al termòmetre, de bon matí ens vam despertar amb el bullici de l'arribada dels Arrieros i les mules que ben carregades seguien muntanya amunt cap als següents campaments. Amb les botes posades i les forces recuperades, emprenem camí cap al mirador de Plaza de Francia, des d'on la vista de la cara sur de l'Aconcagua és brutal!Precisament des del mirador i després d'haver caminat i suat unes quantes hores, la màgica muntanya ens va regalar un impressionant allau ! Quin espectacle natural! Després d'aquest regal, retornem a Confluencia sense poder evitar recollir durant el camí alguna pedreta de record, d'aquesta terra tant especial! Una nit més, més sopeta calenta i tots tres apretadets dins la tenda per no passar fred! L'endemà, ens acomiadem de l'Aconcagua i després d' intercanviar abraçades ens despedim de tothom... en especial d'en Dani i l'Abel,que emprenen camí cap al següent camp base: Plaza de Mulas. La tornada a Mendoza ja us la podeu imaginar, els peus ben escaldats i fets caldo de tant caminar, però amb el somriure i la felicitat d'haver passejat per aquest racó de món tant espectacular!

Per aquestes latituds seguirem caminant i somiant per tots aquests instants que ens fan sentir cada dia més vius i plens d'il.lusions!
I es que aquests primers 25 dies, han estat plens de coneixences i experiències interessants que seguirem compartint amb tots vosaltres! Mil abraçades!
Cris

Més missatges visuals...

Missatges visuals argentins

Contrastos al nord-oest d'Argentina

Es fa difícil descriure tot allò que un veu per primera vegada. I ja en portem unes quantes de coses. Els ulls mai s'acaben de creure allò que veuen. I aquests darrers dies ens està passant molt sovint. Potser per això no tenim ni temps d'escriure el blog.

En paraules de la Cris estem vivint darrerament "orgasmes" emocionals amb els paisatges. Durant un parell de dies llargs vam llogar un cotxe.

La ruta sortia des de Salta, la capital d'una de les provincies més septentrionals del país i ens havia de dur fins a Tucuman, la capital de la província del sud.

Entre Salta i Cachi el primer ensurt positiu al cor. Milers d'hactàrees de paisatge pirinenc, verd, entre massissos superbs: el valle Encantado

i després el Parque Natural de Los Cardones, per on passa la carretera anomenada Recta de Tin Tin traçada pels inques.

La jornada la vam acabar a Cachi, una petita població emmig de la famosa ruta 40, on vam fer nit al camping municipal.

L'endemà ens amagava un altre dia ple de paisatges increibles. D'entre els quals es pot destacar la Quebrada de las Conchas, amb unes formacions rocoses adornades amb uns tocs de llum de capvespre gens menyspreables. Una de les parts amb més nomenada és aquesta: la garganta del Diablo.

La següent parada va ser Cafayate. Centre d'una regió famosa pels seus vins blancs des d'on vam fer el darrer tram amb el cotxe de lloguer un llarg trajecte fins a Tucuman. Potser va ser el dia més surrealista dels tres.

De bon matí i sota una calor espantonsa més de 35 ºC vam fer una mica d'història i vam visitar les ruïnes de Quilmes, espai on es conserven les parets mestres d'un poblat d'indígenes que van ser anorreats promer pels inques i després pels espanyols, malgrat la seva aferrissada defensa.

A la tarda vam viajar per poblacions com Tafí del Valle i Amaicha del Valle, encara amb el regust precolonial entre els seus carrers per acabar a Tucuman. El recorregut entre Tafí i Tucuman depara una de les millors sensacions. Es passa d'una vegetació alpina als més de 2.000 msnm fins a un bosc subtropical als 400 msnm. Senzillament, increïble. A casa nostra és impensable un canvi de vegetació tan brusc com aquest en qüestió de 10 minuts.

quin país de contrastos!!!!

L'Argentina que deixa de ser Argentina

Tornem a ser aquí. Després de molts dies sense escriure res ens animem de nou. Amb moltes coses per explicar-vos! No haver escrit té un motiu prou contundent. Hem estat trepitjant el nord d'Argentina on poder-nos connectar a internet era una tasca força complicada.
El trajecte ens ha dut a les províncies de Salta i Jujuy. Allà on Argentina deixa de ser Argentina. Per molts motius. Ho és administrativament. Els ciutadans se'n senten, d'argentins. Però l'essència no la és. No deixa de ser un territori andí, poblada per desendents dels habitants de fa milers d'anys i on les tradicions i la cultura s'allunya i molt de la vida de Buenos Aires o Cordoba.
Hem estat durant uns dies vivint a més de 3.000 metres d'alçada d'una manera anòmalament normal. Qui s'ho imagina a casa nostra que es pugui fer una vida quotidiana a aquests indrets?
Ho hem viscut en la pròpia pell. I més encara. Hem descobert un paisatge espectacular, ple de matisos, de colors vius, de formes estrambòtiques.
Tenim pendent penjar les fotos, que en són moltes! moltíssimes! i s'acumulen de manera preocupant. I a més a més, explicar-vos algunes de les coses que ens han passat aquests dies.

Casal de Catalunya, de Buenos Aires

D'entrada ja us dic que a mi aquest post m'emociona. Caram. Passejar pel famós barri de San Telmo girar el cap amunt i veure penjada de la façana la bandera del teu país fa molt de goig.

El Casal de Catalunya és espectacular en tots els sentits. Primer de tot per l'edifici que és majestuós. Subim!I per l'altre cantó per la història que amaga darrere. De catalans que des del segle XIX ja han voltat per Argentina.

El Casal de Catalunya té una activitat envejable que ja els agradaria tenir altres organismes oficials fora del nostre país. Un dels responsables ens va acompanyar per les dependències del de l'edifici.

La sala dels Presindents (amb els quadres de Macià, Companys, Pujol, etc), el Teatre Margarida Xirgu, la Sala Tàpies, i un llarg etcètera que no queden només amb els noms sinó que compren el ritme tebi i fervent de Buenos Aires. Durant la visita vam poder veure una classe de sardanes, i classes de català per argentins.

Magrat que la presència catalana no és comparable a la gran quantitat de gallecs o asturians, els "bonarenses" han mantingut sempre força llaços d'unió amb el nostre país. I a més tenint en compte l'arribada d'intel·lectuals que van fugir en el llast de l'exili.

Amigues, amics: el Casal de Catalunya a Buenos Aires està fent molt bona feina.

Per cert, des d'aquí demano un post de la Patri parlant de la diàspora gallega tan present, tan frepant a Buenos Aires.

Buenos Aires, passio musical

Passen els dies a Buenos Aires. Els nostres cossos s'han acostumat al canvi d'horari. Ja dinem a una hora decent i els ritmes de son tambe ja s'han acostumat. Els nostres passos ja tenen olor a a la brisa de Mar de Plata.

Mes enlla del nostre cami particular per la impecable quadricula de la ciutat intentant descobrir espais magics, tambe hem tingut l'oportunitat de tastar la musica que emergeix d'aquestes latituds. Aquest dilluns vam anar a un concert de percussio d'un grup que s'anomena La Bomba del Tiempo, que actuen cada setmana al mateix dia i a la mateixa hora al centre cultural Konex (que podeu veure a la foto).

Ritmes tribals i nous estils es barregen en una curiosa fusio en un espai prou peculiar emmig de la ciutat.

I com no, hem escoltat de prop les notes vibrants i potents del tango. De les moltes orquestres de tango que serpentegen per aqui, hem vibrat amb Viceversa. Un quintet excellent!

Buenos Aires te essencia de musica. Des del port fins als carrers perduts de l'interior.

Buenos Aires te una passio musical molt profunda.

(continuacio) L'aterratge a Buenos Aires va tenir un cert toc inesperat. I la cosa va continuar. Estavem convidats a una festa on un altre amic de la Cris punxava. Tot i que era molt tard i el cansament era evident, vam decidir fer un esfors.

Una pizza a la plaza Congreso va aixevar els anims. I a partir d'alli comensa la nostra peculiar historia amb els taxistes. Eren les 2 de la nit en una ciutat desconeguda, enorme, perillosament enorme... Pero amb sorpresa vam veure com les 2 de la nit, pels "porteños" es una hora decent, una hora en que tot just comensa animar-se la festa.

Vam veure un taxi aturat i li vam demanar si ens podia dur. Clar que si. I quan ens costara?? "uns 50 euros"

- de verdad?

"claro"

Evidentment estava de broma. Sota aquest esperit enigmatic dels argentins, no nomes va ser legal sino que ens va fer de guia per la ciutat. Pero no un guia qualsevol. Ens parla de la historia. De la ma d'Estats Units darrere les frustracions d'un pais que anhela un futur millor.

Entre enyoransa en acomiadem d'en Jorge i entrem al local on en Cuto, l'amic de la cris punxa aquella nit. Despres d'una hora comprovem que el nostre cansament s'ha apoderat dels notres ulls. Se'ns tanquen. Tornem.

I de tornada el protagonista de la historia es l'home que veieu a la foto. En Rodolfo Cutufia. Un argenti psicoanalista psicoleg promotor de canvis al mon engrescador parlador que porta un taxi perque la vida ha anat aixi. Mentre dura el trajecte ens fa un monoleg amb les pauses habituals dels argentins, per explicar-nos el seu somni: canviar el mon a traves de les persones que porta al taxi... qui sap potser d'aqui a uns anys en sentim a parlar.

Monedes i taxistes

Comencem l'aventura! Despres de tretze llargues hores en avio arribem a Buenos Aires. La tarda vespre es fresca. Freda fins i tot. La jornada ha estat maratoniana. El vol ha sortit amb retard. I el trajecte s'ha fet costerut! Qui aguanta en un seient minuscul assegut tantes hores... malgrat l'intent de dinar i berenar que ens han ofert els tripulants d'Aerolineas Argentinas?
Despres de viure una jornada a milers de metres d'alsada en A-340, amics, amigues, familiars: aterrem al continent america!hem creuat l'Atlantic!Gairebe no ens ho creiem!
Passem el control d'aduana mes be del que ens pensavem: i un amic de la Cris ens espera. En Max. Agafem un bus (no recomanat per turistes) que ens porta cap al centre de la ciutat, passant pels barris marginals de l'extrarradi.
I ens arriba la primera sensacio estranya del viatge. Si no tenim monedes no som res. Argentina te contrastos espectaculars. Un pais que es va quedar aturat als anys setenta. I que sembla que no es desperta. Per viatjar en bus necessitem monedes. Pero no hi ha monedes enlloc. Els comersos no et donen canvi i si compres alguna cosa et tornen amb bitllets petits. Comensa el caos en un pais acostumat als petits caos.
Al final, despres que en Max negocii amb el conductor del "colectivo", podem pujar. Hem de recorrer 1hora i mitja per avingudes immenses... extenuats pel viatge en avio, el viatge en colectivo arribem a l'hostal. Ara si jha hi som. Buenos Aires ens dona la benvinguda i l'hi acceptem l'oferta.
Comensa una nit estranya.... on els taxistes hi tenen un paper destacat....