L'Argentina que deixa de ser Argentina

Tornem a ser aquí. Després de molts dies sense escriure res ens animem de nou. Amb moltes coses per explicar-vos! No haver escrit té un motiu prou contundent. Hem estat trepitjant el nord d'Argentina on poder-nos connectar a internet era una tasca força complicada.
El trajecte ens ha dut a les províncies de Salta i Jujuy. Allà on Argentina deixa de ser Argentina. Per molts motius. Ho és administrativament. Els ciutadans se'n senten, d'argentins. Però l'essència no la és. No deixa de ser un territori andí, poblada per desendents dels habitants de fa milers d'anys i on les tradicions i la cultura s'allunya i molt de la vida de Buenos Aires o Cordoba.
Hem estat durant uns dies vivint a més de 3.000 metres d'alçada d'una manera anòmalament normal. Qui s'ho imagina a casa nostra que es pugui fer una vida quotidiana a aquests indrets?
Ho hem viscut en la pròpia pell. I més encara. Hem descobert un paisatge espectacular, ple de matisos, de colors vius, de formes estrambòtiques.
Tenim pendent penjar les fotos, que en són moltes! moltíssimes! i s'acumulen de manera preocupant. I a més a més, explicar-vos algunes de les coses que ens han passat aquests dies.

Casal de Catalunya, de Buenos Aires

D'entrada ja us dic que a mi aquest post m'emociona. Caram. Passejar pel famós barri de San Telmo girar el cap amunt i veure penjada de la façana la bandera del teu país fa molt de goig.

El Casal de Catalunya és espectacular en tots els sentits. Primer de tot per l'edifici que és majestuós. Subim!I per l'altre cantó per la història que amaga darrere. De catalans que des del segle XIX ja han voltat per Argentina.

El Casal de Catalunya té una activitat envejable que ja els agradaria tenir altres organismes oficials fora del nostre país. Un dels responsables ens va acompanyar per les dependències del de l'edifici.

La sala dels Presindents (amb els quadres de Macià, Companys, Pujol, etc), el Teatre Margarida Xirgu, la Sala Tàpies, i un llarg etcètera que no queden només amb els noms sinó que compren el ritme tebi i fervent de Buenos Aires. Durant la visita vam poder veure una classe de sardanes, i classes de català per argentins.

Magrat que la presència catalana no és comparable a la gran quantitat de gallecs o asturians, els "bonarenses" han mantingut sempre força llaços d'unió amb el nostre país. I a més tenint en compte l'arribada d'intel·lectuals que van fugir en el llast de l'exili.

Amigues, amics: el Casal de Catalunya a Buenos Aires està fent molt bona feina.

Per cert, des d'aquí demano un post de la Patri parlant de la diàspora gallega tan present, tan frepant a Buenos Aires.

Buenos Aires, passio musical

Passen els dies a Buenos Aires. Els nostres cossos s'han acostumat al canvi d'horari. Ja dinem a una hora decent i els ritmes de son tambe ja s'han acostumat. Els nostres passos ja tenen olor a a la brisa de Mar de Plata.

Mes enlla del nostre cami particular per la impecable quadricula de la ciutat intentant descobrir espais magics, tambe hem tingut l'oportunitat de tastar la musica que emergeix d'aquestes latituds. Aquest dilluns vam anar a un concert de percussio d'un grup que s'anomena La Bomba del Tiempo, que actuen cada setmana al mateix dia i a la mateixa hora al centre cultural Konex (que podeu veure a la foto).

Ritmes tribals i nous estils es barregen en una curiosa fusio en un espai prou peculiar emmig de la ciutat.

I com no, hem escoltat de prop les notes vibrants i potents del tango. De les moltes orquestres de tango que serpentegen per aqui, hem vibrat amb Viceversa. Un quintet excellent!

Buenos Aires te essencia de musica. Des del port fins als carrers perduts de l'interior.

Buenos Aires te una passio musical molt profunda.

(continuacio) L'aterratge a Buenos Aires va tenir un cert toc inesperat. I la cosa va continuar. Estavem convidats a una festa on un altre amic de la Cris punxava. Tot i que era molt tard i el cansament era evident, vam decidir fer un esfors.

Una pizza a la plaza Congreso va aixevar els anims. I a partir d'alli comensa la nostra peculiar historia amb els taxistes. Eren les 2 de la nit en una ciutat desconeguda, enorme, perillosament enorme... Pero amb sorpresa vam veure com les 2 de la nit, pels "porteños" es una hora decent, una hora en que tot just comensa animar-se la festa.

Vam veure un taxi aturat i li vam demanar si ens podia dur. Clar que si. I quan ens costara?? "uns 50 euros"

- de verdad?

"claro"

Evidentment estava de broma. Sota aquest esperit enigmatic dels argentins, no nomes va ser legal sino que ens va fer de guia per la ciutat. Pero no un guia qualsevol. Ens parla de la historia. De la ma d'Estats Units darrere les frustracions d'un pais que anhela un futur millor.

Entre enyoransa en acomiadem d'en Jorge i entrem al local on en Cuto, l'amic de la cris punxa aquella nit. Despres d'una hora comprovem que el nostre cansament s'ha apoderat dels notres ulls. Se'ns tanquen. Tornem.

I de tornada el protagonista de la historia es l'home que veieu a la foto. En Rodolfo Cutufia. Un argenti psicoanalista psicoleg promotor de canvis al mon engrescador parlador que porta un taxi perque la vida ha anat aixi. Mentre dura el trajecte ens fa un monoleg amb les pauses habituals dels argentins, per explicar-nos el seu somni: canviar el mon a traves de les persones que porta al taxi... qui sap potser d'aqui a uns anys en sentim a parlar.

Monedes i taxistes

Comencem l'aventura! Despres de tretze llargues hores en avio arribem a Buenos Aires. La tarda vespre es fresca. Freda fins i tot. La jornada ha estat maratoniana. El vol ha sortit amb retard. I el trajecte s'ha fet costerut! Qui aguanta en un seient minuscul assegut tantes hores... malgrat l'intent de dinar i berenar que ens han ofert els tripulants d'Aerolineas Argentinas?
Despres de viure una jornada a milers de metres d'alsada en A-340, amics, amigues, familiars: aterrem al continent america!hem creuat l'Atlantic!Gairebe no ens ho creiem!
Passem el control d'aduana mes be del que ens pensavem: i un amic de la Cris ens espera. En Max. Agafem un bus (no recomanat per turistes) que ens porta cap al centre de la ciutat, passant pels barris marginals de l'extrarradi.
I ens arriba la primera sensacio estranya del viatge. Si no tenim monedes no som res. Argentina te contrastos espectaculars. Un pais que es va quedar aturat als anys setenta. I que sembla que no es desperta. Per viatjar en bus necessitem monedes. Pero no hi ha monedes enlloc. Els comersos no et donen canvi i si compres alguna cosa et tornen amb bitllets petits. Comensa el caos en un pais acostumat als petits caos.
Al final, despres que en Max negocii amb el conductor del "colectivo", podem pujar. Hem de recorrer 1hora i mitja per avingudes immenses... extenuats pel viatge en avio, el viatge en colectivo arribem a l'hostal. Ara si jha hi som. Buenos Aires ens dona la benvinguda i l'hi acceptem l'oferta.
Comensa una nit estranya.... on els taxistes hi tenen un paper destacat....