Punt i final

Durant 6 meosos, hem gaudit d'un dels continents més bonics del món. La gent que hi habita és molt agradable i acollidora. Durant mig any hem fet milers i milers de quilòmetres. Amb transports de tot tipus: autocar, tren, cotxe, a peu, en taxi, en vaixell, en avió, fent dit, etc.
Les experiències han estat molt positives, hi ha hagut de tot evidentment, com en tot en aquesta vida, però (vulgudament) ens quedem amb les bones. Les negatives, són insignificants, i per sort la majoria de coses han anat rodades.
Acabem el viatge com quan es tanca una etapa de la vida. Un parèntesi descomunal. Un abisme que mai s'acabrà.
Ja fa 3 mesos que vam tornar a Catalunya i a Galícia. I tot just ara ens atrevim a posar damunt el bloc la frase d'hem acabat. De tan dur que és, posar el punt i final a un viatge d'aquest tipus. La nostra voluntat era acabar decentment el bloc, fent-hi reflexions acurades sobre l'experiència viscuda. Però temps al temps. Peruqè tan sols avui ens hem vist en cor de dir que ja havíem acabat el viatge.
La tornada ha estat dura, el canvi és brutal, la diferència és enorme. Tot els adjectius qualificatius s'acaben per descriure el traspàs d'un continent a l'altre.
A l'aterrar a Barcelona les sensacions d'alegria de les primeres setmanes, es dilueixen com el sucre en el cafè, i al cap d'un mes et sents desorientat, desubicat i trist. A la receca dels fils que et tornin a enganxar a la vida catalana.
És més. Quan arribes no recordes res del viatge. Per increïble que sembli. La teva ment esborra per complet els 6 últims mesos. Com per art de màgia. I ara, de mica en mica, el cervell va sucionant algunes imatges que ja apareixen.
Bé, tothom ja ho sap que hem tornat a Barcelona. Per tant, no hi ha cao notícia, però sí que a tots aquells que ens hem seguit a través del bloc us mareixieu un punt i final, que acaba amb un agraïment: mil gràcies a tots els que ens heu seguit pel bloc, quan sabíem des d'allà que algú en llegia, ens carregava les piles per seguir amb més força. Vosaltres també heu contribuït al nostre viatge. Punt i final.

El gran tòpic: Cusco i Machu Picchu

Qui no ha sentit mai a parlar del Machu Picchu? O qui no n'ha vist una fotografia? O qui no s'ha parat mai davant d'un aparador d'una agència de viatges a contemplar aquesta joia?
Amb això està tot dit. El Machu Picchu és una atracció mundial. Ni més ni menys que una de les 7 meravelles del món, i per tant, és un d'aquells pols turístics que mai falla en els paquets que venen els operadors arreu del planeta. Heus aquí la seva grandesa i també la seva massificació.
El Machu Picchu, així pel broc gros, són les ruïnes d'una antiga ciutat inca. Probablament, una de les restes arqueològiques més importants d'aquesta civilització que amb pocs anys va dominar una gran part de l'Amèrica andina.
I com s'hi arriba al Machu Picchu? Doncs bé, dins l'àrea d'aquest reclam hi ha una gran ciutat que es diu Cusco, des d'on tothom parteix per accedir a la màgica muntanya.
Cusco és una ciutat plena de detalls colonials construïts damunt de les roques inques. Els espanyols conqueridors i assassins no van tenir miraments a l'hora de posar els seus nous edificis damunt de les històriques pedres inques (que sigui dit de passada, també foren conqueridors i assassins d'altres pobles americans).
El cas és que Cusco és una ciutat preciosa. Enmig d'una vall, s'erigeix una urbs tranquil·la, atenta, agradable i malauradament massa turística. Tots aquells que tinguin l'ànim baix perquè ningú els diu res que viatgin a Cusco, que en menys de 2 minuts tindrà a 5 persones al seu voltant xerrant amb elles. Això sí, per vendre massatges, sopars, tours, passejades, exposicions, internet, hospedatge, etc.
I així descobreixes Cusco. Passejant agradablament, i anar dient "no, gràcies" desenes de vegades. Però l'atracció no només recau a Cusco, tots els seus voltants són realment espectaculars. Cal ressaltar les ruïnes que hi ha en tot el Valle Sagrado, on els inques van plantar-hi la seva capital, amb un grapat increïble de terres de cultiu, pobles i temples.
Per culminar l'intens viatge per aquesta zona, evidentment, no hi pot faltar el Machu Picchu. Accedir al recinte és molt car. No només això, sinó que les empreses que tenen el monopoli per fer-t'hi arribar se n'asseguren que tot plegat sigui ben elistista.
Per la qual cosa, vam haver d'anar-hi per una ruta alternativa, en un viatge en furgoneta de 8 hores (que val molt la pena, només per contemplar els paisatges que ha d'atravessar) i deprés caminar per una via de tren durant 2hores i mitja per topar-nos amb Aguas Calientes, el poble que dorm a les faldes del Machu Picchu.
I després de tot, un cop ets a dalt, un cop obres bé els ulls, omples el pit d'aires i contemples l'antiga ciutat, hom no pot fer res més que seguir mirant intensament per no perdre's cap detall d'unes ruïnes que deixen de ser ruïnes per convertir-se en una gran meravella.
I així, durant hores, no hi ha res més en el món que importi, malgrat que sigui un Sant Jordi al nostre país.

Dormir sobre l'aigua

Ni fonambulistes, ni mags, ni estrelles de la mentida, ni exagerats. Prometem solemnament que us diem la veritat: hem dormit sobre l'aigua. Sí damunt de l'aigua del llac sagrat del Titicaca. La proesa es pot entendre ben de seguida.
A Puno, la primera de les grans ciutats peruanes, entrant des de Bolívia, hi ha una comunitat que viu en unes illes artificials fetes de joncs, que s'han convertit en una de les atraccions turístiques de la zona.
Es tracta de trossos de terra guanyades al llac. Primer hi posen els fonaments: metres cúbics de terra, i a sobre, simplement, "la totora", que vindrien a ser els "nostres" joncs.
De fet, aquestes illes tenen fets realment curiosos: cada 3 setmanes cal renovar el terra de joncs per nous ja que es fan malbé amb una facilitat increïble. Cada família té una illa, com qui té una casa adossada al nostre país. Però escolteu orelles envejoses: quan creix la família es construeix una nova illa o es divideix per la meitat l'existent i llestos.
Bé, anem al gra. Vam arribar a les illes flotants, i vam desembarcar a la illa de Kanan Pacha, on hom s'hi pot hospedar. No hi ha gaire gent que ho faci, per tant teniu garantida la tranquil.litat assegurada. En Carlos i en Luís en són els amfitrions. La decisió de quedar-vos a dormir damunt de l'aigua té algunes conseqüències: pau interior, sensació d'immensitat-de formigueta, fred, reflexió, seguretat-inseguretat, i el més important de tot, la conclusió que dormir sobre l'aigua no és qüestió de màgia.

Llac sagrat, el llac més alt del món

Gairebé no creus que sigui un llac. Per molta imaginació que un hi posi, es molt complicat entreveure que sigui un llac. No t'ho creus. Sembla la mar. Ni més ni menys, que la mar.
I res tan allunyat com la mar. El Llac Titicaca está a 4000 metres sobre el nivell del mar. És a dir, a una distància de quatre quilòmetres en vertical. Un abisme. I malgrat tot, es confon amb la mar.
Segurament, les aigües del Titicaca són de les més fondejades pels antics, de diverses civilitzacions. I avui en dia conserva l'esperit que durant segles l'ha caracteritzat: és sagrat.
I per demostrar-ho les cultures que l'han trepitjat durant segles han aixecat a les seves terres temples i elements que el duen directament al nivell dels déus, pocs metres damunt seu.
La Isla del Sol i la Isla de la Luna en són un bon exemple. La primera és una joia, un gran lloc per descansar i relaxar-te tot conversant amb els habitants de l'indret mentre veus com es pon el sol.
Per anar fins a les dues illes cal pagar un dels millors peatges. Passar un o dos dies a l'acollidora població de Copacabana. Amb un secret de regal: de primer una sopa de quinoa i de segon una truita a la planxa.

La revolució boliviana

Evo Morales va dir en un dels seus tres discursos d'investidura: "Esta mañana, esta madrugada, con mucha alegría he visto a algunos hermanos y hermanas cantando en la plaza histórica de Murillo, la Plaza Murillo como también la Plaza San Francisco, cuando hace 40, 50 años no teníamos derecho a entrar a la Plaza San Francisco, a la Plaza Murillo. Hace 40, 50 años no tenían nuestros antepasados el derecho de caminar en las aceras. Esa es nuestra historia, esa nuestra vivencia.

Bolivia parece Sudáfrica. Amenazados, condenados al exterminio estamos acá, estamos presentes. Quiero decirles que todavía hay resabios de esa gente que es enemiga de los pueblos indígenas, queremos vivir en igualdad de condiciones con ellos, y por eso estamos acá para cambiar nuestra historia, este movimiento indígena originario no es concesión de nadie; nadie nos ha regalado, es la conciencia de mi pueblo, de nuestro pueblo.

Quiero decirles, para que sepa la prensa internacional, a los primeros aymaras, quechuas que aprendieron a leer y escribir, les sacaron los ojos, cortaron las manos para que nunca más aprendan a leer, escribir. Hemos sido sometidos, ahora estamos buscando cómo resolver ese problema histórico, no con venganzas, no somos rencorosos".

És només un fragment dels discursos que va pronunciar. Més endavant, el seu govern ha propugnat un nova llei, aprovada en referèndum, es tracta d'una Nova Constitució Política que dóna en molts capítols mil voltes, per exemple, a la Carta Magna espanyola, en punts com ara els drets lingüísitcs, de les minories o dels serveis i drets socials. Però hi ha un petit gran problema que també assenyala Evo Morales en el mateix discurs, Bolívia és un país empobrit, molt empobrit a causa dels mals governs, i de l'explotació dels recursos naturals per part de la comunitat internacional.
Arribar a La Paz, és arribar a la Bolívia que està essent revolucionada. En una profunda vall milers d'edificis i de cases reposen sota la vista atenta de l'altiplà a 4000 metres d'alçada. En aquesta ciutat plana de pujades i de baixades pels vessants de les muntanyes, hi viuen milers de descendents aymaras i quechuas que han sentit i senten cada dia en pròpia pell una identitat pròpia que malauradament es ha portat molts cops a una discrimació predeterminada.
Les coses estan canviant. Lentament, però estan canviant. La ignorància forçada dels "indígenes" els manté en els estrats socials més baixos, la seva lluita per sobreviure és constant.
La Paz és revolució. Una revolució pacífica, que escau perfectament al gentilici de la ciutat. I des de El Alto, la ciutat obrera que està al cim de La Paz, cada dia es mira amb lupa l'acció de govern del company aymara Morales, per si se'n va pel mal camí, tornar a peu de carretera.

Per primera vegada

Tothom té "primeres vegades" en aquesta vida. Cadascú experimenta sensacions novedoses quan s'enfronta davant de situacions que mai havia viscut. En podria posar molts exemples, però no és el cas. Durant el viatge per Amèrica del Sud, els nostres cossos s'han hagut d'acostumar a les "primeres vegades".
Malgrat el costum, els organismes no deixen de sentir esgarrifances, punxades, alegria, tristesa, dolor, amor, joia... quan estan davant de fenòmens mai observats fins ara. Doncs bé, el nostre passeig per l'anomenat Salar dUyuni a Bolívia, va ser un polièdric primer cop constant.
La immensa mar blanca de sal que s'estén durant quilòmetres i quilòmetres ens va transportar per moments a la inòspita Ruta 40 argentina, però a més, va permetre que les mirades sempre inquietes es perdessin mar enllà sense saber on anar a parar. Et sents sol? Petit? insignificant? o potser és a l'inrevés, et sents immens? Gran? en sintonia amb la Terra? Mil pensaments recorren cada centímetre de pell, i cada granet dels milions de granets de sal responien.
A part del Salar d'Uyuni, la passejada en forma de tour amb un 4x4, ens va permetre conèixer indrets, si és possible, més bells encara.
Durant tres dies freds, extramadament freds, a 4000 metres d'alçada, les roderes del cotxe van explorar llacs de colors, volcans fumejants i deserts de pedres surrealistes.
Per primera vegada els ulls s'obrien de bat a bat davant de gheisers, olles que fan xup xup a la immensa cuina del centre de la Terra i que treuen fum. Fumegen com a seguretat per no explotar, per no treure tota la ràbia que hi ha sota els nostres peus. Increïble.
Per primera vegada vèiem com els llacs eren tenyits de colors vermells, blancs, verds amb flamencs que hi picotejaven.
Per primera vegada ens banyàvem a aigües termals a les 7 del matí, mentre el fred colpidor d'una alba a més de quatre mil metres d'alçada fornia els nostres cossos.

La ciutat rica, Potosí

"Potojsi" era el nom originari d'una ciutat que durant els segles XVII i XVIII es va convertir en una de les capitals del món. No pas per la seva dura vida. A gairebé 4.000 metres d'alçada les nits són extramadament fredes i pujar una pendent es converteix en un esbufec constant.
Potosí té una particularitat que la va convertir en una de les ciutats més codiciades del món: té un ventre en forma de muntanya que amaga una de les quantitats més importants dels planeta de metalls preciosos.
Si voleu conèixer un xic més d'història sobre la ciutat de Potosí, els viatgers de l'anysensehivern us recomenem el llibre "Las venas abiertas de América Latina" del sempre punyent escriptor uruguaià Eduardo Galeano.
Avui en dia, Potosí no té res a veure amb l'esplendor que els ocupants espanyols i europeus van sotmetre durant molts anys.
Els treballadors de les mines de Potosí, que tenen una esperança de vida de 55 anys i continuen extraien les pedres a pic i pala, en unes condicions llastimoses, viuen pendents de les borses internacionals per veure a quina cotització estan els metalls que el ventre del Cerro Rico de Potosí els ofereix, per si l'endemà han d'anar a treballar o continuen sense feina.
Des dels carrers de la ciutat sembla molt fàcil tocar el cel. És una sensació colpidora, de ser tan amunt, tan aprop dels núvols i de les estrelles i tan distant del món que t'ha parit.
I des d'allà vam pujar als terrats per encara ser més altius, seria tan fàcil cridar ben fort i que ens sentissiu a l'altra contaó de l'Atlàntic...