Contrastos al nord-oest d'Argentina

Es fa difícil descriure tot allò que un veu per primera vegada. I ja en portem unes quantes de coses. Els ulls mai s'acaben de creure allò que veuen. I aquests darrers dies ens està passant molt sovint. Potser per això no tenim ni temps d'escriure el blog.

En paraules de la Cris estem vivint darrerament "orgasmes" emocionals amb els paisatges. Durant un parell de dies llargs vam llogar un cotxe.

La ruta sortia des de Salta, la capital d'una de les provincies més septentrionals del país i ens havia de dur fins a Tucuman, la capital de la província del sud.

Entre Salta i Cachi el primer ensurt positiu al cor. Milers d'hactàrees de paisatge pirinenc, verd, entre massissos superbs: el valle Encantado

i després el Parque Natural de Los Cardones, per on passa la carretera anomenada Recta de Tin Tin traçada pels inques.

La jornada la vam acabar a Cachi, una petita població emmig de la famosa ruta 40, on vam fer nit al camping municipal.

L'endemà ens amagava un altre dia ple de paisatges increibles. D'entre els quals es pot destacar la Quebrada de las Conchas, amb unes formacions rocoses adornades amb uns tocs de llum de capvespre gens menyspreables. Una de les parts amb més nomenada és aquesta: la garganta del Diablo.

La següent parada va ser Cafayate. Centre d'una regió famosa pels seus vins blancs des d'on vam fer el darrer tram amb el cotxe de lloguer un llarg trajecte fins a Tucuman. Potser va ser el dia més surrealista dels tres.

De bon matí i sota una calor espantonsa més de 35 ºC vam fer una mica d'història i vam visitar les ruïnes de Quilmes, espai on es conserven les parets mestres d'un poblat d'indígenes que van ser anorreats promer pels inques i després pels espanyols, malgrat la seva aferrissada defensa.

A la tarda vam viajar per poblacions com Tafí del Valle i Amaicha del Valle, encara amb el regust precolonial entre els seus carrers per acabar a Tucuman. El recorregut entre Tafí i Tucuman depara una de les millors sensacions. Es passa d'una vegetació alpina als més de 2.000 msnm fins a un bosc subtropical als 400 msnm. Senzillament, increïble. A casa nostra és impensable un canvi de vegetació tan brusc com aquest en qüestió de 10 minuts.

quin país de contrastos!!!!