La revolució boliviana

Evo Morales va dir en un dels seus tres discursos d'investidura: "Esta mañana, esta madrugada, con mucha alegría he visto a algunos hermanos y hermanas cantando en la plaza histórica de Murillo, la Plaza Murillo como también la Plaza San Francisco, cuando hace 40, 50 años no teníamos derecho a entrar a la Plaza San Francisco, a la Plaza Murillo. Hace 40, 50 años no tenían nuestros antepasados el derecho de caminar en las aceras. Esa es nuestra historia, esa nuestra vivencia.

Bolivia parece Sudáfrica. Amenazados, condenados al exterminio estamos acá, estamos presentes. Quiero decirles que todavía hay resabios de esa gente que es enemiga de los pueblos indígenas, queremos vivir en igualdad de condiciones con ellos, y por eso estamos acá para cambiar nuestra historia, este movimiento indígena originario no es concesión de nadie; nadie nos ha regalado, es la conciencia de mi pueblo, de nuestro pueblo.

Quiero decirles, para que sepa la prensa internacional, a los primeros aymaras, quechuas que aprendieron a leer y escribir, les sacaron los ojos, cortaron las manos para que nunca más aprendan a leer, escribir. Hemos sido sometidos, ahora estamos buscando cómo resolver ese problema histórico, no con venganzas, no somos rencorosos".

És només un fragment dels discursos que va pronunciar. Més endavant, el seu govern ha propugnat un nova llei, aprovada en referèndum, es tracta d'una Nova Constitució Política que dóna en molts capítols mil voltes, per exemple, a la Carta Magna espanyola, en punts com ara els drets lingüísitcs, de les minories o dels serveis i drets socials. Però hi ha un petit gran problema que també assenyala Evo Morales en el mateix discurs, Bolívia és un país empobrit, molt empobrit a causa dels mals governs, i de l'explotació dels recursos naturals per part de la comunitat internacional.
Arribar a La Paz, és arribar a la Bolívia que està essent revolucionada. En una profunda vall milers d'edificis i de cases reposen sota la vista atenta de l'altiplà a 4000 metres d'alçada. En aquesta ciutat plana de pujades i de baixades pels vessants de les muntanyes, hi viuen milers de descendents aymaras i quechuas que han sentit i senten cada dia en pròpia pell una identitat pròpia que malauradament es ha portat molts cops a una discrimació predeterminada.
Les coses estan canviant. Lentament, però estan canviant. La ignorància forçada dels "indígenes" els manté en els estrats socials més baixos, la seva lluita per sobreviure és constant.
La Paz és revolució. Una revolució pacífica, que escau perfectament al gentilici de la ciutat. I des de El Alto, la ciutat obrera que està al cim de La Paz, cada dia es mira amb lupa l'acció de govern del company aymara Morales, per si se'n va pel mal camí, tornar a peu de carretera.

Per primera vegada

Tothom té "primeres vegades" en aquesta vida. Cadascú experimenta sensacions novedoses quan s'enfronta davant de situacions que mai havia viscut. En podria posar molts exemples, però no és el cas. Durant el viatge per Amèrica del Sud, els nostres cossos s'han hagut d'acostumar a les "primeres vegades".
Malgrat el costum, els organismes no deixen de sentir esgarrifances, punxades, alegria, tristesa, dolor, amor, joia... quan estan davant de fenòmens mai observats fins ara. Doncs bé, el nostre passeig per l'anomenat Salar dUyuni a Bolívia, va ser un polièdric primer cop constant.
La immensa mar blanca de sal que s'estén durant quilòmetres i quilòmetres ens va transportar per moments a la inòspita Ruta 40 argentina, però a més, va permetre que les mirades sempre inquietes es perdessin mar enllà sense saber on anar a parar. Et sents sol? Petit? insignificant? o potser és a l'inrevés, et sents immens? Gran? en sintonia amb la Terra? Mil pensaments recorren cada centímetre de pell, i cada granet dels milions de granets de sal responien.
A part del Salar d'Uyuni, la passejada en forma de tour amb un 4x4, ens va permetre conèixer indrets, si és possible, més bells encara.
Durant tres dies freds, extramadament freds, a 4000 metres d'alçada, les roderes del cotxe van explorar llacs de colors, volcans fumejants i deserts de pedres surrealistes.
Per primera vegada els ulls s'obrien de bat a bat davant de gheisers, olles que fan xup xup a la immensa cuina del centre de la Terra i que treuen fum. Fumegen com a seguretat per no explotar, per no treure tota la ràbia que hi ha sota els nostres peus. Increïble.
Per primera vegada vèiem com els llacs eren tenyits de colors vermells, blancs, verds amb flamencs que hi picotejaven.
Per primera vegada ens banyàvem a aigües termals a les 7 del matí, mentre el fred colpidor d'una alba a més de quatre mil metres d'alçada fornia els nostres cossos.

La ciutat rica, Potosí

"Potojsi" era el nom originari d'una ciutat que durant els segles XVII i XVIII es va convertir en una de les capitals del món. No pas per la seva dura vida. A gairebé 4.000 metres d'alçada les nits són extramadament fredes i pujar una pendent es converteix en un esbufec constant.
Potosí té una particularitat que la va convertir en una de les ciutats més codiciades del món: té un ventre en forma de muntanya que amaga una de les quantitats més importants dels planeta de metalls preciosos.
Si voleu conèixer un xic més d'història sobre la ciutat de Potosí, els viatgers de l'anysensehivern us recomenem el llibre "Las venas abiertas de América Latina" del sempre punyent escriptor uruguaià Eduardo Galeano.
Avui en dia, Potosí no té res a veure amb l'esplendor que els ocupants espanyols i europeus van sotmetre durant molts anys.
Els treballadors de les mines de Potosí, que tenen una esperança de vida de 55 anys i continuen extraien les pedres a pic i pala, en unes condicions llastimoses, viuen pendents de les borses internacionals per veure a quina cotització estan els metalls que el ventre del Cerro Rico de Potosí els ofereix, per si l'endemà han d'anar a treballar o continuen sense feina.
Des dels carrers de la ciutat sembla molt fàcil tocar el cel. És una sensació colpidora, de ser tan amunt, tan aprop dels núvols i de les estrelles i tan distant del món que t'ha parit.
I des d'allà vam pujar als terrats per encara ser més altius, seria tan fàcil cridar ben fort i que ens sentissiu a l'altra contaó de l'Atlàntic...

La ciutat blanca

Si una ciutat catalana es digués Sucre entraria a la llista de noms de localitats amb una certa gràcia, com poden ser Cardedeu, Ultramort... Pero ves per on resulta que Sucre és una ciutat boliviana i aquesta gracia queda al tinter. És més, de gracietes amb el nom de Sucre gens, que és ni més ni menys un dels alliberadors de l'Amèrica del Sud, així que poca conya.
Pel que sí que té un paral·lelisme amb la paraula catalana sucre és el color predominant a la ciutat, el blanc. Una escampadissa d'aquest color esquitxa tot el barri colonial del primer lloc de Bolívia que ens va saludar amb l'alçada per davant: està ni més ni menys que a 2790 metres sobre el nivell del mar.
La primera de les vistes de Sucre va ser espectacular. Després d'una nit infernal en un bus que va estar parat tres hores de matinada per la crescuda d'un riu (a part de no tenir vidre posterior, de tenir goteres, no tenir lavabo a dins, no tenir cinturons i un llarg etcètera tan avorrit com alarmant)de bon matí vam pujar una llarga carretera fins a l'altiplà i voilà! la magnífica ciutat.
A Sucre vam descobrir per primera vegada el veritable sentit de Bolívia, mercats plens de menjar i utensilis, dones venen infinat de coses pel carrer, cotxes pitant amunt i avall, un tràfec increïble i una profunda identitat indígena.
Ara sí que podíem dir amb la veu ben alta: benvinguts a Bolívia!

Santa Cruz, l'altra Bolívia

Santa Cruz és un dels estats de Bolívia. Fins aquí res d'especial, cap comentari. Pero quan algu es passeja per aquest territori se n'adona que les coses són molt més complexes.
Bolívia és un país amb una enorme riquesa de materies primeres, i amb un potencial increïble, pero malauradament, tot aixo no recau en una població tristament empobrida.
No es el cas dels sectors benestants de Santa Cruz, on s'hi concentren d'una banda els empresaris més importants del país i de l'altra una classe mitjana no descendents dels "indígenes" que poblen la majoria de Bolívia. Aquesta combinació fa de Santa Cruz un estat i una capital, amb el mateix nom, allunyada completament de la resta del país. Com molt bé es diu a un dels textos de la Lonely Planet: "Santa CRuz té més a veure amb la platja de Miami que amb l'altipla bolivia"
Per cert, a Santa Cruz hi va haver el retrobament entre els components del grup!!!

Amb aquest titol més que està de viatge sembla que estiguem a l'infern. Però no. Resulta que aquest és el nom popular que prèn la connexió ferroviària entre la frontera brasilera i Santa Cruz, la capital d'un dels estats de Bolívia.
Sí amics i amigues, amb aquest títol tan agradabale donem la benvinguda a un dels països que més ganes teníem de conèixer: BOLIVIA!
Anem a pams: Corumbà i Puero Quijarro són les dues poblacions frontereres de Brasil i Bolívia respectivament. Una está a les antípodes de l'altra, a 5 quilòmetres de distància tan sols. Entre elles les separa un abisme: econòmic, social, polític...
Com un abisme separa Bolivia de la resta de territoris que fins llavors havíem trepitjat.
El tren que porta fins a Santa Cruz va ser una petita dosi de benvinguda, que ens va omplir les narius de ganes d'ensumar les fortes arrels que surten d'aquest país andí i salvàtic.

70 hores de bus

La nostra última parada a Brasil va ser la ciutat de Sao Luis. Una vella urbs, que combina els edificis colonials, els turons, centenars de botigues, de gent cridant pel carrer, de vida nocturna...

No vam poder seguir pujant més cap al nord per un motiu burocratic. La policia federal brasilera quan vam entrar al país ens va marcar al passaport 40 dies d'estada, i no 90 com seria normal. Bé, el cas és que vam anar a parlar amb la policia per veure quines opcions teníem per renovar el visat d'estada al país, i la resposta va ser que havíem de pagar sí o sí.

Amb una mica de rabia a sobre vam decidir dibuixar una línia perfecta sobre Brasil en diagonal que ens portés fins a Bolivia, on ens podríem retrobar amb la Isa. Així que vam anar a l'estació de busos de Sao Luis i vam encaixar el trencaclosques de combinar diferents busos amb el mínim cost i les mínimes hores: 70.

El viatge ens va sorprendre a nosaltres mateixos. El paisatge de l'interior del país és increible, amb uan gran quantitat de terres de cultiu i d'explotació ramadera. I el que més ens va frepar va ser unes postes sol que des del bus ens feien venir ganes d'aviar el conductor que par{es un momentet i ens deixés saborejar els darrers estímuls brasilers.

La darrera de les fotografies és del Pantanal, una de les reserves de fauna i flora més importants del món!

Més fotos aquí: http://picasaweb.google.com/Patrukinha/70HoresDeBus#