El gran tòpic: Cusco i Machu Picchu

Qui no ha sentit mai a parlar del Machu Picchu? O qui no n'ha vist una fotografia? O qui no s'ha parat mai davant d'un aparador d'una agència de viatges a contemplar aquesta joia?
Amb això està tot dit. El Machu Picchu és una atracció mundial. Ni més ni menys que una de les 7 meravelles del món, i per tant, és un d'aquells pols turístics que mai falla en els paquets que venen els operadors arreu del planeta. Heus aquí la seva grandesa i també la seva massificació.
El Machu Picchu, així pel broc gros, són les ruïnes d'una antiga ciutat inca. Probablament, una de les restes arqueològiques més importants d'aquesta civilització que amb pocs anys va dominar una gran part de l'Amèrica andina.
I com s'hi arriba al Machu Picchu? Doncs bé, dins l'àrea d'aquest reclam hi ha una gran ciutat que es diu Cusco, des d'on tothom parteix per accedir a la màgica muntanya.
Cusco és una ciutat plena de detalls colonials construïts damunt de les roques inques. Els espanyols conqueridors i assassins no van tenir miraments a l'hora de posar els seus nous edificis damunt de les històriques pedres inques (que sigui dit de passada, també foren conqueridors i assassins d'altres pobles americans).
El cas és que Cusco és una ciutat preciosa. Enmig d'una vall, s'erigeix una urbs tranquil·la, atenta, agradable i malauradament massa turística. Tots aquells que tinguin l'ànim baix perquè ningú els diu res que viatgin a Cusco, que en menys de 2 minuts tindrà a 5 persones al seu voltant xerrant amb elles. Això sí, per vendre massatges, sopars, tours, passejades, exposicions, internet, hospedatge, etc.
I així descobreixes Cusco. Passejant agradablament, i anar dient "no, gràcies" desenes de vegades. Però l'atracció no només recau a Cusco, tots els seus voltants són realment espectaculars. Cal ressaltar les ruïnes que hi ha en tot el Valle Sagrado, on els inques van plantar-hi la seva capital, amb un grapat increïble de terres de cultiu, pobles i temples.
Per culminar l'intens viatge per aquesta zona, evidentment, no hi pot faltar el Machu Picchu. Accedir al recinte és molt car. No només això, sinó que les empreses que tenen el monopoli per fer-t'hi arribar se n'asseguren que tot plegat sigui ben elistista.
Per la qual cosa, vam haver d'anar-hi per una ruta alternativa, en un viatge en furgoneta de 8 hores (que val molt la pena, només per contemplar els paisatges que ha d'atravessar) i deprés caminar per una via de tren durant 2hores i mitja per topar-nos amb Aguas Calientes, el poble que dorm a les faldes del Machu Picchu.
I després de tot, un cop ets a dalt, un cop obres bé els ulls, omples el pit d'aires i contemples l'antiga ciutat, hom no pot fer res més que seguir mirant intensament per no perdre's cap detall d'unes ruïnes que deixen de ser ruïnes per convertir-se en una gran meravella.
I així, durant hores, no hi ha res més en el món que importi, malgrat que sigui un Sant Jordi al nostre país.

Dormir sobre l'aigua

Ni fonambulistes, ni mags, ni estrelles de la mentida, ni exagerats. Prometem solemnament que us diem la veritat: hem dormit sobre l'aigua. Sí damunt de l'aigua del llac sagrat del Titicaca. La proesa es pot entendre ben de seguida.
A Puno, la primera de les grans ciutats peruanes, entrant des de Bolívia, hi ha una comunitat que viu en unes illes artificials fetes de joncs, que s'han convertit en una de les atraccions turístiques de la zona.
Es tracta de trossos de terra guanyades al llac. Primer hi posen els fonaments: metres cúbics de terra, i a sobre, simplement, "la totora", que vindrien a ser els "nostres" joncs.
De fet, aquestes illes tenen fets realment curiosos: cada 3 setmanes cal renovar el terra de joncs per nous ja que es fan malbé amb una facilitat increïble. Cada família té una illa, com qui té una casa adossada al nostre país. Però escolteu orelles envejoses: quan creix la família es construeix una nova illa o es divideix per la meitat l'existent i llestos.
Bé, anem al gra. Vam arribar a les illes flotants, i vam desembarcar a la illa de Kanan Pacha, on hom s'hi pot hospedar. No hi ha gaire gent que ho faci, per tant teniu garantida la tranquil.litat assegurada. En Carlos i en Luís en són els amfitrions. La decisió de quedar-vos a dormir damunt de l'aigua té algunes conseqüències: pau interior, sensació d'immensitat-de formigueta, fred, reflexió, seguretat-inseguretat, i el més important de tot, la conclusió que dormir sobre l'aigua no és qüestió de màgia.

Llac sagrat, el llac més alt del món

Gairebé no creus que sigui un llac. Per molta imaginació que un hi posi, es molt complicat entreveure que sigui un llac. No t'ho creus. Sembla la mar. Ni més ni menys, que la mar.
I res tan allunyat com la mar. El Llac Titicaca está a 4000 metres sobre el nivell del mar. És a dir, a una distància de quatre quilòmetres en vertical. Un abisme. I malgrat tot, es confon amb la mar.
Segurament, les aigües del Titicaca són de les més fondejades pels antics, de diverses civilitzacions. I avui en dia conserva l'esperit que durant segles l'ha caracteritzat: és sagrat.
I per demostrar-ho les cultures que l'han trepitjat durant segles han aixecat a les seves terres temples i elements que el duen directament al nivell dels déus, pocs metres damunt seu.
La Isla del Sol i la Isla de la Luna en són un bon exemple. La primera és una joia, un gran lloc per descansar i relaxar-te tot conversant amb els habitants de l'indret mentre veus com es pon el sol.
Per anar fins a les dues illes cal pagar un dels millors peatges. Passar un o dos dies a l'acollidora població de Copacabana. Amb un secret de regal: de primer una sopa de quinoa i de segon una truita a la planxa.