Punt i final

Durant 6 meosos, hem gaudit d'un dels continents més bonics del món. La gent que hi habita és molt agradable i acollidora. Durant mig any hem fet milers i milers de quilòmetres. Amb transports de tot tipus: autocar, tren, cotxe, a peu, en taxi, en vaixell, en avió, fent dit, etc.
Les experiències han estat molt positives, hi ha hagut de tot evidentment, com en tot en aquesta vida, però (vulgudament) ens quedem amb les bones. Les negatives, són insignificants, i per sort la majoria de coses han anat rodades.
Acabem el viatge com quan es tanca una etapa de la vida. Un parèntesi descomunal. Un abisme que mai s'acabrà.
Ja fa 3 mesos que vam tornar a Catalunya i a Galícia. I tot just ara ens atrevim a posar damunt el bloc la frase d'hem acabat. De tan dur que és, posar el punt i final a un viatge d'aquest tipus. La nostra voluntat era acabar decentment el bloc, fent-hi reflexions acurades sobre l'experiència viscuda. Però temps al temps. Peruqè tan sols avui ens hem vist en cor de dir que ja havíem acabat el viatge.
La tornada ha estat dura, el canvi és brutal, la diferència és enorme. Tot els adjectius qualificatius s'acaben per descriure el traspàs d'un continent a l'altre.
A l'aterrar a Barcelona les sensacions d'alegria de les primeres setmanes, es dilueixen com el sucre en el cafè, i al cap d'un mes et sents desorientat, desubicat i trist. A la receca dels fils que et tornin a enganxar a la vida catalana.
És més. Quan arribes no recordes res del viatge. Per increïble que sembli. La teva ment esborra per complet els 6 últims mesos. Com per art de màgia. I ara, de mica en mica, el cervell va sucionant algunes imatges que ja apareixen.
Bé, tothom ja ho sap que hem tornat a Barcelona. Per tant, no hi ha cao notícia, però sí que a tots aquells que ens hem seguit a través del bloc us mareixieu un punt i final, que acaba amb un agraïment: mil gràcies a tots els que ens heu seguit pel bloc, quan sabíem des d'allà que algú en llegia, ens carregava les piles per seguir amb més força. Vosaltres també heu contribuït al nostre viatge. Punt i final.

El gran tòpic: Cusco i Machu Picchu

Qui no ha sentit mai a parlar del Machu Picchu? O qui no n'ha vist una fotografia? O qui no s'ha parat mai davant d'un aparador d'una agència de viatges a contemplar aquesta joia?
Amb això està tot dit. El Machu Picchu és una atracció mundial. Ni més ni menys que una de les 7 meravelles del món, i per tant, és un d'aquells pols turístics que mai falla en els paquets que venen els operadors arreu del planeta. Heus aquí la seva grandesa i també la seva massificació.
El Machu Picchu, així pel broc gros, són les ruïnes d'una antiga ciutat inca. Probablament, una de les restes arqueològiques més importants d'aquesta civilització que amb pocs anys va dominar una gran part de l'Amèrica andina.
I com s'hi arriba al Machu Picchu? Doncs bé, dins l'àrea d'aquest reclam hi ha una gran ciutat que es diu Cusco, des d'on tothom parteix per accedir a la màgica muntanya.
Cusco és una ciutat plena de detalls colonials construïts damunt de les roques inques. Els espanyols conqueridors i assassins no van tenir miraments a l'hora de posar els seus nous edificis damunt de les històriques pedres inques (que sigui dit de passada, també foren conqueridors i assassins d'altres pobles americans).
El cas és que Cusco és una ciutat preciosa. Enmig d'una vall, s'erigeix una urbs tranquil·la, atenta, agradable i malauradament massa turística. Tots aquells que tinguin l'ànim baix perquè ningú els diu res que viatgin a Cusco, que en menys de 2 minuts tindrà a 5 persones al seu voltant xerrant amb elles. Això sí, per vendre massatges, sopars, tours, passejades, exposicions, internet, hospedatge, etc.
I així descobreixes Cusco. Passejant agradablament, i anar dient "no, gràcies" desenes de vegades. Però l'atracció no només recau a Cusco, tots els seus voltants són realment espectaculars. Cal ressaltar les ruïnes que hi ha en tot el Valle Sagrado, on els inques van plantar-hi la seva capital, amb un grapat increïble de terres de cultiu, pobles i temples.
Per culminar l'intens viatge per aquesta zona, evidentment, no hi pot faltar el Machu Picchu. Accedir al recinte és molt car. No només això, sinó que les empreses que tenen el monopoli per fer-t'hi arribar se n'asseguren que tot plegat sigui ben elistista.
Per la qual cosa, vam haver d'anar-hi per una ruta alternativa, en un viatge en furgoneta de 8 hores (que val molt la pena, només per contemplar els paisatges que ha d'atravessar) i deprés caminar per una via de tren durant 2hores i mitja per topar-nos amb Aguas Calientes, el poble que dorm a les faldes del Machu Picchu.
I després de tot, un cop ets a dalt, un cop obres bé els ulls, omples el pit d'aires i contemples l'antiga ciutat, hom no pot fer res més que seguir mirant intensament per no perdre's cap detall d'unes ruïnes que deixen de ser ruïnes per convertir-se en una gran meravella.
I així, durant hores, no hi ha res més en el món que importi, malgrat que sigui un Sant Jordi al nostre país.

Dormir sobre l'aigua

Ni fonambulistes, ni mags, ni estrelles de la mentida, ni exagerats. Prometem solemnament que us diem la veritat: hem dormit sobre l'aigua. Sí damunt de l'aigua del llac sagrat del Titicaca. La proesa es pot entendre ben de seguida.
A Puno, la primera de les grans ciutats peruanes, entrant des de Bolívia, hi ha una comunitat que viu en unes illes artificials fetes de joncs, que s'han convertit en una de les atraccions turístiques de la zona.
Es tracta de trossos de terra guanyades al llac. Primer hi posen els fonaments: metres cúbics de terra, i a sobre, simplement, "la totora", que vindrien a ser els "nostres" joncs.
De fet, aquestes illes tenen fets realment curiosos: cada 3 setmanes cal renovar el terra de joncs per nous ja que es fan malbé amb una facilitat increïble. Cada família té una illa, com qui té una casa adossada al nostre país. Però escolteu orelles envejoses: quan creix la família es construeix una nova illa o es divideix per la meitat l'existent i llestos.
Bé, anem al gra. Vam arribar a les illes flotants, i vam desembarcar a la illa de Kanan Pacha, on hom s'hi pot hospedar. No hi ha gaire gent que ho faci, per tant teniu garantida la tranquil.litat assegurada. En Carlos i en Luís en són els amfitrions. La decisió de quedar-vos a dormir damunt de l'aigua té algunes conseqüències: pau interior, sensació d'immensitat-de formigueta, fred, reflexió, seguretat-inseguretat, i el més important de tot, la conclusió que dormir sobre l'aigua no és qüestió de màgia.

Llac sagrat, el llac més alt del món

Gairebé no creus que sigui un llac. Per molta imaginació que un hi posi, es molt complicat entreveure que sigui un llac. No t'ho creus. Sembla la mar. Ni més ni menys, que la mar.
I res tan allunyat com la mar. El Llac Titicaca está a 4000 metres sobre el nivell del mar. És a dir, a una distància de quatre quilòmetres en vertical. Un abisme. I malgrat tot, es confon amb la mar.
Segurament, les aigües del Titicaca són de les més fondejades pels antics, de diverses civilitzacions. I avui en dia conserva l'esperit que durant segles l'ha caracteritzat: és sagrat.
I per demostrar-ho les cultures que l'han trepitjat durant segles han aixecat a les seves terres temples i elements que el duen directament al nivell dels déus, pocs metres damunt seu.
La Isla del Sol i la Isla de la Luna en són un bon exemple. La primera és una joia, un gran lloc per descansar i relaxar-te tot conversant amb els habitants de l'indret mentre veus com es pon el sol.
Per anar fins a les dues illes cal pagar un dels millors peatges. Passar un o dos dies a l'acollidora població de Copacabana. Amb un secret de regal: de primer una sopa de quinoa i de segon una truita a la planxa.

La revolució boliviana

Evo Morales va dir en un dels seus tres discursos d'investidura: "Esta mañana, esta madrugada, con mucha alegría he visto a algunos hermanos y hermanas cantando en la plaza histórica de Murillo, la Plaza Murillo como también la Plaza San Francisco, cuando hace 40, 50 años no teníamos derecho a entrar a la Plaza San Francisco, a la Plaza Murillo. Hace 40, 50 años no tenían nuestros antepasados el derecho de caminar en las aceras. Esa es nuestra historia, esa nuestra vivencia.

Bolivia parece Sudáfrica. Amenazados, condenados al exterminio estamos acá, estamos presentes. Quiero decirles que todavía hay resabios de esa gente que es enemiga de los pueblos indígenas, queremos vivir en igualdad de condiciones con ellos, y por eso estamos acá para cambiar nuestra historia, este movimiento indígena originario no es concesión de nadie; nadie nos ha regalado, es la conciencia de mi pueblo, de nuestro pueblo.

Quiero decirles, para que sepa la prensa internacional, a los primeros aymaras, quechuas que aprendieron a leer y escribir, les sacaron los ojos, cortaron las manos para que nunca más aprendan a leer, escribir. Hemos sido sometidos, ahora estamos buscando cómo resolver ese problema histórico, no con venganzas, no somos rencorosos".

És només un fragment dels discursos que va pronunciar. Més endavant, el seu govern ha propugnat un nova llei, aprovada en referèndum, es tracta d'una Nova Constitució Política que dóna en molts capítols mil voltes, per exemple, a la Carta Magna espanyola, en punts com ara els drets lingüísitcs, de les minories o dels serveis i drets socials. Però hi ha un petit gran problema que també assenyala Evo Morales en el mateix discurs, Bolívia és un país empobrit, molt empobrit a causa dels mals governs, i de l'explotació dels recursos naturals per part de la comunitat internacional.
Arribar a La Paz, és arribar a la Bolívia que està essent revolucionada. En una profunda vall milers d'edificis i de cases reposen sota la vista atenta de l'altiplà a 4000 metres d'alçada. En aquesta ciutat plana de pujades i de baixades pels vessants de les muntanyes, hi viuen milers de descendents aymaras i quechuas que han sentit i senten cada dia en pròpia pell una identitat pròpia que malauradament es ha portat molts cops a una discrimació predeterminada.
Les coses estan canviant. Lentament, però estan canviant. La ignorància forçada dels "indígenes" els manté en els estrats socials més baixos, la seva lluita per sobreviure és constant.
La Paz és revolució. Una revolució pacífica, que escau perfectament al gentilici de la ciutat. I des de El Alto, la ciutat obrera que està al cim de La Paz, cada dia es mira amb lupa l'acció de govern del company aymara Morales, per si se'n va pel mal camí, tornar a peu de carretera.

Per primera vegada

Tothom té "primeres vegades" en aquesta vida. Cadascú experimenta sensacions novedoses quan s'enfronta davant de situacions que mai havia viscut. En podria posar molts exemples, però no és el cas. Durant el viatge per Amèrica del Sud, els nostres cossos s'han hagut d'acostumar a les "primeres vegades".
Malgrat el costum, els organismes no deixen de sentir esgarrifances, punxades, alegria, tristesa, dolor, amor, joia... quan estan davant de fenòmens mai observats fins ara. Doncs bé, el nostre passeig per l'anomenat Salar dUyuni a Bolívia, va ser un polièdric primer cop constant.
La immensa mar blanca de sal que s'estén durant quilòmetres i quilòmetres ens va transportar per moments a la inòspita Ruta 40 argentina, però a més, va permetre que les mirades sempre inquietes es perdessin mar enllà sense saber on anar a parar. Et sents sol? Petit? insignificant? o potser és a l'inrevés, et sents immens? Gran? en sintonia amb la Terra? Mil pensaments recorren cada centímetre de pell, i cada granet dels milions de granets de sal responien.
A part del Salar d'Uyuni, la passejada en forma de tour amb un 4x4, ens va permetre conèixer indrets, si és possible, més bells encara.
Durant tres dies freds, extramadament freds, a 4000 metres d'alçada, les roderes del cotxe van explorar llacs de colors, volcans fumejants i deserts de pedres surrealistes.
Per primera vegada els ulls s'obrien de bat a bat davant de gheisers, olles que fan xup xup a la immensa cuina del centre de la Terra i que treuen fum. Fumegen com a seguretat per no explotar, per no treure tota la ràbia que hi ha sota els nostres peus. Increïble.
Per primera vegada vèiem com els llacs eren tenyits de colors vermells, blancs, verds amb flamencs que hi picotejaven.
Per primera vegada ens banyàvem a aigües termals a les 7 del matí, mentre el fred colpidor d'una alba a més de quatre mil metres d'alçada fornia els nostres cossos.

La ciutat rica, Potosí

"Potojsi" era el nom originari d'una ciutat que durant els segles XVII i XVIII es va convertir en una de les capitals del món. No pas per la seva dura vida. A gairebé 4.000 metres d'alçada les nits són extramadament fredes i pujar una pendent es converteix en un esbufec constant.
Potosí té una particularitat que la va convertir en una de les ciutats més codiciades del món: té un ventre en forma de muntanya que amaga una de les quantitats més importants dels planeta de metalls preciosos.
Si voleu conèixer un xic més d'història sobre la ciutat de Potosí, els viatgers de l'anysensehivern us recomenem el llibre "Las venas abiertas de América Latina" del sempre punyent escriptor uruguaià Eduardo Galeano.
Avui en dia, Potosí no té res a veure amb l'esplendor que els ocupants espanyols i europeus van sotmetre durant molts anys.
Els treballadors de les mines de Potosí, que tenen una esperança de vida de 55 anys i continuen extraien les pedres a pic i pala, en unes condicions llastimoses, viuen pendents de les borses internacionals per veure a quina cotització estan els metalls que el ventre del Cerro Rico de Potosí els ofereix, per si l'endemà han d'anar a treballar o continuen sense feina.
Des dels carrers de la ciutat sembla molt fàcil tocar el cel. És una sensació colpidora, de ser tan amunt, tan aprop dels núvols i de les estrelles i tan distant del món que t'ha parit.
I des d'allà vam pujar als terrats per encara ser més altius, seria tan fàcil cridar ben fort i que ens sentissiu a l'altra contaó de l'Atlàntic...

La ciutat blanca

Si una ciutat catalana es digués Sucre entraria a la llista de noms de localitats amb una certa gràcia, com poden ser Cardedeu, Ultramort... Pero ves per on resulta que Sucre és una ciutat boliviana i aquesta gracia queda al tinter. És més, de gracietes amb el nom de Sucre gens, que és ni més ni menys un dels alliberadors de l'Amèrica del Sud, així que poca conya.
Pel que sí que té un paral·lelisme amb la paraula catalana sucre és el color predominant a la ciutat, el blanc. Una escampadissa d'aquest color esquitxa tot el barri colonial del primer lloc de Bolívia que ens va saludar amb l'alçada per davant: està ni més ni menys que a 2790 metres sobre el nivell del mar.
La primera de les vistes de Sucre va ser espectacular. Després d'una nit infernal en un bus que va estar parat tres hores de matinada per la crescuda d'un riu (a part de no tenir vidre posterior, de tenir goteres, no tenir lavabo a dins, no tenir cinturons i un llarg etcètera tan avorrit com alarmant)de bon matí vam pujar una llarga carretera fins a l'altiplà i voilà! la magnífica ciutat.
A Sucre vam descobrir per primera vegada el veritable sentit de Bolívia, mercats plens de menjar i utensilis, dones venen infinat de coses pel carrer, cotxes pitant amunt i avall, un tràfec increïble i una profunda identitat indígena.
Ara sí que podíem dir amb la veu ben alta: benvinguts a Bolívia!

Santa Cruz, l'altra Bolívia

Santa Cruz és un dels estats de Bolívia. Fins aquí res d'especial, cap comentari. Pero quan algu es passeja per aquest territori se n'adona que les coses són molt més complexes.
Bolívia és un país amb una enorme riquesa de materies primeres, i amb un potencial increïble, pero malauradament, tot aixo no recau en una població tristament empobrida.
No es el cas dels sectors benestants de Santa Cruz, on s'hi concentren d'una banda els empresaris més importants del país i de l'altra una classe mitjana no descendents dels "indígenes" que poblen la majoria de Bolívia. Aquesta combinació fa de Santa Cruz un estat i una capital, amb el mateix nom, allunyada completament de la resta del país. Com molt bé es diu a un dels textos de la Lonely Planet: "Santa CRuz té més a veure amb la platja de Miami que amb l'altipla bolivia"
Per cert, a Santa Cruz hi va haver el retrobament entre els components del grup!!!

Amb aquest titol més que està de viatge sembla que estiguem a l'infern. Però no. Resulta que aquest és el nom popular que prèn la connexió ferroviària entre la frontera brasilera i Santa Cruz, la capital d'un dels estats de Bolívia.
Sí amics i amigues, amb aquest títol tan agradabale donem la benvinguda a un dels països que més ganes teníem de conèixer: BOLIVIA!
Anem a pams: Corumbà i Puero Quijarro són les dues poblacions frontereres de Brasil i Bolívia respectivament. Una está a les antípodes de l'altra, a 5 quilòmetres de distància tan sols. Entre elles les separa un abisme: econòmic, social, polític...
Com un abisme separa Bolivia de la resta de territoris que fins llavors havíem trepitjat.
El tren que porta fins a Santa Cruz va ser una petita dosi de benvinguda, que ens va omplir les narius de ganes d'ensumar les fortes arrels que surten d'aquest país andí i salvàtic.

70 hores de bus

La nostra última parada a Brasil va ser la ciutat de Sao Luis. Una vella urbs, que combina els edificis colonials, els turons, centenars de botigues, de gent cridant pel carrer, de vida nocturna...

No vam poder seguir pujant més cap al nord per un motiu burocratic. La policia federal brasilera quan vam entrar al país ens va marcar al passaport 40 dies d'estada, i no 90 com seria normal. Bé, el cas és que vam anar a parlar amb la policia per veure quines opcions teníem per renovar el visat d'estada al país, i la resposta va ser que havíem de pagar sí o sí.

Amb una mica de rabia a sobre vam decidir dibuixar una línia perfecta sobre Brasil en diagonal que ens portés fins a Bolivia, on ens podríem retrobar amb la Isa. Així que vam anar a l'estació de busos de Sao Luis i vam encaixar el trencaclosques de combinar diferents busos amb el mínim cost i les mínimes hores: 70.

El viatge ens va sorprendre a nosaltres mateixos. El paisatge de l'interior del país és increible, amb uan gran quantitat de terres de cultiu i d'explotació ramadera. I el que més ens va frepar va ser unes postes sol que des del bus ens feien venir ganes d'aviar el conductor que par{es un momentet i ens deixés saborejar els darrers estímuls brasilers.

La darrera de les fotografies és del Pantanal, una de les reserves de fauna i flora més importants del món!

Més fotos aquí: http://picasaweb.google.com/Patrukinha/70HoresDeBus#

Dues perles brasileres: Jericoacoara i Lençois Maranhenses

Després de la llarga estada a Recife, el viatge va recomençar de nou. La Patri i jo vam seguir la nostra ruta cap al nord, mentre que la Isa i en Xevi ho van fer cap al sud.

L'energi gastada als carnavals, necessitava un contrapunt urgent de tranquil·litat i gaudi que no sabíem on podríem trobar. Però, ja us puc assegurar que era una urgència per determinar una inflexió posotiva en el viatge.

I feliçment va arribar en forma de llocs paradisíacs. Primer de tot amb el poble de Jericoacoara, amb un accés complicat i les seves immenses dunes que abracen el mar, i malgrat ser un destí força turístic vam poder relaxar-nos i retrobar un amic del viatge, en Guillermo de Barcelona.
I després, l'altre lloc que ens va ajudar a retrobar-nos amb nosaltres mateixos va ser el Parc Nacional de Lençois Maranhenses, un espectacle en forma de dunes i llacs petits que s'escampen enmig de la immensitat blanca!

Per nosaltres, va significar el comiat més agradable del Brasil.

Carnavals a Recife i Olinda, el retrobament

Qui pot imaginar-se un carnval al Brasil? Bé, la veritat és que avui en dia gairebé tot el món en té una imatge força clara. Almenys a priori. Bé, els que l'hem viscut de prop us hem de donar una petita notícia: no us creieu tot allò que es veu per la televisió.

El carnaval per als brasilers és com la missa pels cristians, en teoria obligatòria. Així que mig país es paralitza ja sigui perquè participa activament al carnaval o bé perquè són no practicants i es queden a casa descansant durant la setmana festiva.

Per tant, el que sí que us podem dir és que el carnaval es viu intesament, especialment en tres punts del país: Rio de Janeiro, Salvador de Bahia i Recife/Olinda. Evidentment, hi ha molts altres llocs on el carnaval se celebra, però, sense la rellevància dels citats.

Primer mite que cal desmuntar: no a totes les ciutats i pobles on s'organitza carnaval hi ha noies i nois sense gaire roba ballant samba i movent fantasies i plumons. Això, amics i amigues, és el que ens venen a la televisió. I de fet, només passa a Rio de Janeiro. Més enllà, del sambòdrom carioca, els carnavals es forneixen de matisos molt interessants, agafant certes característiques tot depenén de les influències, com ja vam comentar a Salvador, de les que provenen d'Àfrica, per exemple.

Recife va ser el carnaval escollit i també el punt de retrobament entre les dues parts del viatge. Amb l'esquip 1: la Isa i en Xevi, que baixaven de Belém, de passar el Fòrum Social Mundial i de l'altre, l'equip 2: format per la Patri i jo, en Dani, que veníem del sud.

El resultat de tot plegat van ser 5 dies plens de moviment: sortides per veure l'espectacle, diversió, pluja, més pluja, concerts, malaltia, un apartament compartit i diverses impressions.

Per mostrar-vos una pinzellada molt minsa del que vam veure, tan sols tres fotos. La primera un carrer d'Olinda ple amb els tradicionals ninots que podrien ben bé ser una barreja arriscada entre un gegant i capgros de la cultura popular catalana. La segona, mostra d'efectivitat pel retrobament. I la tercera, una foto de família amb amics que la Isa i en Xevi van fer de camí cap als carnavals.

Pre-carnaval a Salvador de Bahia

De Salvador de Bahia, la veritat per endavant, només coneixem el barri antic, anomenat Pelourinho. Sens cap mena de dubte, és el sector de la ciutat que conserva un esperit més autèntic. Salvador de Bahia manté una forta influéncia dels descendents d'esclaus africans que durant l'època colonial van portar els portuguesos. Un fet que es demostra a cada pas que es fa pel Pelourinho.

La nostra estada a Bahia va estar impregnada per màgia especial, que no vam tenir a Rio de Janeiro. A més, la coincidència va voler que topéssim amb el pre-carnaval, dies en què les comparse assagen pels carrers i s'ultimen tots els detalls dels dies més importants pels brasilers.

Bahia, encara que sembli humor negre, està plena de color!!

Més fotos aquí: http://picasaweb.google.com/Patrukinha/SalvadorDeBahia#

Ouro Preto, la joia de la corona

Després de la incansable Rio de Janeiro, amb les seves temences i amb les seves sorpreses visuals, va tocar agadar de nou el bus per anar cap a l'interior. En concret, a l'estat de Minas Gerais, al poble d'Ouro Preto.

Es tracta d'una població que va tenir molta importància per Portugal, ja que de la zona se n'extreia or, que es quedava el país europeu. De la riquesa de l'època en queda tot un reguitzell d'esgrlésies i cases que ben bé ens podrien transportar al vell continent. És un oasis dins Brasil, que ens va acolluir amb pluja, pluja i més pluja... tot i que ens va donar algunes treves que vam aprofitar per anar a una festa de samba en un bar molt acollidor del poble.

Una pluja, d'altra banda, que ens va permetre fer bona amistat amb una parella d'Israel, l'Ortal i l'Itay i un noi anglès que porta 2 anys viatjant, l'Andrew. Aquí teniu la foto de família!

La gran ciutat: Rio de Janeiro

Rio de Janeiro és una d'aqelles ciutats apuntades en totes les llistes hagudes i per haver de qualsevol viatger. Com ho poden ser París, Nova York o Londres.
I ho està amb força mèrits. Rio és una urbs encabuda en un espectacular terreny marítim i muntanyenc. Entre el famós Crist que domina la ciutat i el també reconegut Pão d'Açucar que és com la cirereta del pastís de les platges d'Ipanema i Copacabana!!
Més enllà dels grans pols turístics, desenes de barris de faveles ocupen les parts altes de la ciutat.
Una gran ciutat, amb molts matisos, molts interrogants, moltes ports i moltes exclamacions!!

Podeu veure moltes més fotos de Rio que estan pujades a Picasa, només heu de clicar aquí

http://picasaweb.google.com/Patrukinha/RioDeJaneiro#

Brasil, atracció fatal (I part)

Brasil és enorme. Té una extensió increïble. Però a part, manté amb els seus visitants una relació diferent de la que havíem tingut fins ara a Argentina i a Xile. Brasil ofereix als ulls dels europeus els primers símptomes d'una societat menys occidentalitzada, un fet que obre un pilot de portes per explorar.

La Patri i jo, en Dani, vam entrar a Brasil el 5 de febrer per Foç d'Iguaçu, i la Isa per la seva part ho va fer uns dies abans per Belem, al nord de tot del país.

Les dues delagacions hem anat fent al revés, uns hem pujat i la Isa ha anat baixant.

Pel que fa al recorregaut de sud a nord, us oferim un petit resum, en la seva primera part.

Després de contemplar les catarates d'Iguaçu vam entrar a Brasil amb un viatge en bus no recomanable per a ningú (els conductors brasilers són temeraris i van a tot drap) que ens va dur des d'Iguaçu fins a Curitiba i d'allí al port de Paranaguà, des d'on vam agafar un vaixell que ens va traslladar fins a la remota, tranquila i increïble Ilha do Mel, aquí en teniu algunes imatges.

Allò que no publiquen els altres blogs!!

El blog d'1anysensehivern demostra que els viatges no són tot el que es mostra en els blogs clàssics, hi ha moltes instantànies que no surten mai publicades. Però nosaltres som l'excepció.
Hi ha moments del viatge que ens agradaria obviar, però que no es poden esborrar.

Com les dormides profundes als busos amb un aire acondicionat demolidor.

Els descansos entre trajecte i trajecte, oi, Patri??O la dura vida de Brasil, on t'has de treure del damunt animalons massa acostumats a demanar menjar dels turistes... Com aquests coaties que em van assaltar sense pietat i una mica més i em deixen sense motxilla.

Deixamos atrás Arxentina...

Xa fai máis de dúas semanas que cruzamos a fronteira co Brasil, e deixamos atrás Arxentina...
as súas incribles paisaxes que tanto nos fixeron vibrar (como sempre dicías ti, Cris), a súa acolledora xente, o fascinante norte, Humahuaca, Purmamarca, os valles calchaquíes... tamén os asados que nos fixeron relamer os dedos máis dunha vez (e as empanadas, milanesas napolitanas, lomitos e sobre todo os alfajores de chocolate!), a sensualidade do seu tango, a súa convulsiva historia, a olor a gas, a espectacular e mítica ruta 40, os wanacos, nyandús, condors...
as moedas que non existen!!, á YPF e Texaco, que desgraciadamente están por todos lados!, o "Che, que onda, como andás?" os kms e kms de ripio (estradas sen asfaltar, de pedra e pedra e máis pedra), a propaganda electoral do psoe e do pp nos autobuses e nas rúas de Buenos Aires...
e moitas, moitísimas cousas máis, novas amizades, unha morea de anécdotas e de sensacións que esas sí, quedarán connosco!

Iso sí, antes de marchar este incrible país tamén se quixo despedir de nós con este agasallo...

As cataratas de Iguazú, impresionantes.

Mais fotos aqui, http://picasaweb.google.com/Patrukinha/Iguazu#

3 mesos de viatge, Brasil

Primer de tot perdo per no actualitzar el bloc darrerament. La veritat es que hem hagut de veure moltes coses en poc temps i encara les estem processant. Molt aviat us escriurem un post explicant que hem fet les 3 ultimes setmanes.
D-altra banda, us avancem que estem ara mateix a Salvador de Bahia, i que hem visitat ja Rio de Janeiro i que el carnestoltes el passarem a Recife i Olinda 2 ciutats del nord-est del pais!!

antropòlegs del món

Pels antropòlegs de Barcelona: a l'altre cantó de l'Atlàntic us fem la competència!!!!

Tanquem el primer cicle del viatge, a on? a Buenos Aires!

Amigues i amics! Els cercles que es tenquen són predominants. Habitualment a les nostres vides tenim senyals que ens ho indiquen. La nostra vida és un cicle, i al voltant d'aquests aspirals obrim i tanquem pestanyes, il·lusions, amors, projectes, feines, viatges, etc.
Ara, nosaltres, en el nostre viatge tanquem un cicle. El 15 de novembre del 2008 vam arribar a Buenos Aires. Dos mesos i mig més tard hem tornat a una ciutat que ja està de vacances, amb carrers buits al migdia, amb una calor sufocant. Durant tot aquest temps hem fet una volta força gran per Argentina i de resquitlló per Xile. Han estat setmanes d'emocions, de moltes coneixences, de molt aprenentatge. I ara? què passa ara?
Que tanquem el cicle. Hem tornat al mateix hostal on ens vam hospedar aquell llunyà 15 de novembre. Hem retrobat gent, carrers, sensacions, olors de Buenos Aires. Hem vist ballar tango de ben a prop per a gent no professional, que era un dels deutes que teníem amb aquest gran urbs, hem passejat pels seus carrers més mítics... I tot ens està assenyalant cap al nord, cap al Brasil.
Per tant, tornarem a agafar les motxilles, un día més, i farem allò de "carretera i manta". Abans però de creuar cap a Brasil una darrera perla argentina: Iguaçú! Ja us ho explicarem!