1AnySenseHivern: viatge a l'Amèrica del Sud

Punt i final

2009-08-10T01:32:00.000-07:00

Durant 6 meosos, hem gaudit d'un dels continents més bonics del món. La gent que hi habita és molt agradable i acollidora. Durant mig any hem fet milers i milers de quilòmetres. Amb transports de tot tipus: autocar, tren, cotxe, a peu, en taxi, en vaixell, en avió, fent dit, etc.
Les experiències han estat molt positives, hi ha hagut de tot evidentment, com en tot en aquesta vida, però (vulgudament) ens quedem amb les bones. Les negatives, són insignificants, i per sort la majoria de coses han anat rodades.
Acabem el viatge com quan es tanca una etapa de la vida. Un parèntesi descomunal. Un abisme que mai s'acabrà.
Ja fa 3 mesos que vam tornar a Catalunya i a Galícia. I tot just ara ens atrevim a posar damunt el bloc la frase d'hem acabat. De tan dur que és, posar el punt i final a un viatge d'aquest tipus. La nostra voluntat era acabar decentment el bloc, fent-hi reflexions acurades sobre l'experiència viscuda. Però temps al temps. Peruqè tan sols avui ens hem vist en cor de dir que ja havíem acabat el viatge.
La tornada ha estat dura, el canvi és brutal, la diferència és enorme. Tot els adjectius qualificatius s'acaben per descriure el traspàs d'un continent a l'altre.
A l'aterrar a Barcelona les sensacions d'alegria de les primeres setmanes, es dilueixen com el sucre en el cafè, i al cap d'un mes et sents desorientat, desubicat i trist. A la receca dels fils que et tornin a enganxar a la vida catalana.
És més. Quan arribes no recordes res del viatge. Per increïble que sembli. La teva ment esborra per complet els 6 últims mesos. Com per art de màgia. I ara, de mica en mica, el cervell va sucionant algunes imatges que ja apareixen.
Bé, tothom ja ho sap que hem tornat a Barcelona. Per tant, no hi ha cao notícia, però sí que a tots aquells que ens hem seguit a través del bloc us mareixieu un punt i final, que acaba amb un agraïment: mil gràcies a tots els que ens heu seguit pel bloc, quan sabíem des d'allà que algú en llegia, ens carregava les piles per seguir amb més força. Vosaltres també heu contribuït al nostre viatge. Punt i final.

El gran tòpic: Cusco i Machu Picchu

2009-05-06T16:50:00.000-07:00

Qui no ha sentit mai a parlar del Machu Picchu? O qui no n'ha vist una fotografia? O qui no s'ha parat mai davant d'un aparador d'una agència de viatges a contemplar aquesta joia?
Amb això està tot dit. El Machu Picchu és una atracció mundial. Ni més ni menys que una de les 7 meravelles del món, i per tant, és un d'aquells pols turístics que mai falla en els paquets que venen els operadors arreu del planeta. Heus aquí la seva grandesa i també la seva massificació.
El Machu Picchu, així pel broc gros, són les ruïnes d'una antiga ciutat inca. Probablament, una de les restes arqueològiques més importants d'aquesta civilització que amb pocs anys va dominar una gran part de l'Amèrica andina.
I com s'hi arriba al Machu Picchu? Doncs bé, dins l'àrea d'aquest reclam hi ha una gran ciutat que es diu Cusco, des d'on tothom parteix per accedir a la màgica muntanya.
Cusco és una ciutat plena de detalls colonials construïts damunt de les roques inques. Els espanyols conqueridors i assassins no van tenir miraments a l'hora de posar els seus nous edificis damunt de les històriques pedres inques (que sigui dit de passada, també foren conqueridors i assassins d'altres pobles americans).
El cas és que Cusco és una ciutat preciosa. Enmig d'una vall, s'erigeix una urbs tranquil·la, atenta, agradable i malauradament massa turística. Tots aquells que tinguin l'ànim baix perquè ningú els diu res que viatgin a Cusco, que en menys de 2 minuts tindrà a 5 persones al seu voltant xerrant amb elles. Això sí, per vendre massatges, sopars, tours, passejades, exposicions, internet, hospedatge, etc.
I així descobreixes Cusco. Passejant agradablament, i anar dient "no, gràcies" desenes de vegades. Però l'atracció no només recau a Cusco, tots els seus voltants són realment espectaculars. Cal ressaltar les ruïnes que hi ha en tot el Valle Sagrado, on els inques van plantar-hi la seva capital, amb un grapat increïble de terres de cultiu, pobles i temples.
Per culminar l'intens viatge per aquesta zona, evidentment, no hi pot faltar el Machu Picchu. Accedir al recinte és molt car. No només això, sinó que les empreses que tenen el monopoli per fer-t'hi arribar se n'asseguren que tot plegat sigui ben elistista.
Per la qual cosa, vam haver d'anar-hi per una ruta alternativa, en un viatge en furgoneta de 8 hores (que val molt la pena, només per contemplar els paisatges que ha d'atravessar) i deprés caminar per una via de tren durant 2hores i mitja per topar-nos amb Aguas Calientes, el poble que dorm a les faldes del Machu Picchu.
I després de tot, un cop ets a dalt, un cop obres bé els ulls, omples el pit d'aires i contemples l'antiga ciutat, hom no pot fer res més que seguir mirant intensament per no perdre's cap detall d'unes ruïnes que deixen de ser ruïnes per convertir-se en una gran meravella.
I així, durant hores, no hi ha res més en el món que importi, malgrat que sigui un Sant Jordi al nostre país.

Dormir sobre l'aigua

2009-05-03T15:30:00.000-07:00

Ni fonambulistes, ni mags, ni estrelles de la mentida, ni exagerats. Prometem solemnament que us diem la veritat: hem dormit sobre l'aigua. Sí damunt de l'aigua del llac sagrat del Titicaca. La proesa es pot entendre ben de seguida.
A Puno, la primera de les grans ciutats peruanes, entrant des de Bolívia, hi ha una comunitat que viu en unes illes artificials fetes de joncs, que s'han convertit en una de les atraccions turístiques de la zona.
Es tracta de trossos de terra guanyades al llac. Primer hi posen els fonaments: metres cúbics de terra, i a sobre, simplement, "la totora", que vindrien a ser els "nostres" joncs.
De fet, aquestes illes tenen fets realment curiosos: cada 3 setmanes cal renovar el terra de joncs per nous ja que es fan malbé amb una facilitat increïble. Cada família té una illa, com qui té una casa adossada al nostre país. Però escolteu orelles envejoses: quan creix la família es construeix una nova illa o es divideix per la meitat l'existent i llestos.
Bé, anem al gra. Vam arribar a les illes flotants, i vam desembarcar a la illa de Kanan Pacha, on hom s'hi pot hospedar. No hi ha gaire gent que ho faci, per tant teniu garantida la tranquil.litat assegurada. En Carlos i en Luís en són els amfitrions. La decisió de quedar-vos a dormir damunt de l'aigua té algunes conseqüències: pau interior, sensació d'immensitat-de formigueta, fred, reflexió, seguretat-inseguretat, i el més important de tot, la conclusió que dormir sobre l'aigua no és qüestió de màgia.

Llac sagrat, el llac més alt del món

2009-05-03T14:28:00.000-07:00

Gairebé no creus que sigui un llac. Per molta imaginació que un hi posi, es molt complicat entreveure que sigui un llac. No t'ho creus. Sembla la mar. Ni més ni menys, que la mar.
I res tan allunyat com la mar. El Llac Titicaca está a 4000 metres sobre el nivell del mar. És a dir, a una distància de quatre quilòmetres en vertical. Un abisme. I malgrat tot, es confon amb la mar.
Segurament, les aigües del Titicaca són de les més fondejades pels antics, de diverses civilitzacions. I avui en dia conserva l'esperit que durant segles l'ha caracteritzat: és sagrat.
I per demostrar-ho les cultures que l'han trepitjat durant segles han aixecat a les seves terres temples i elements que el duen directament al nivell dels déus, pocs metres damunt seu.
La Isla del Sol i la Isla de la Luna en són un bon exemple. La primera és una joia, un gran lloc per descansar i relaxar-te tot conversant amb els habitants de l'indret mentre veus com es pon el sol.
Per anar fins a les dues illes cal pagar un dels millors peatges. Passar un o dos dies a l'acollidora població de Copacabana. Amb un secret de regal: de primer una sopa de quinoa i de segon una truita a la planxa.

La revolució boliviana

2009-04-27T17:09:00.000-07:00

Evo Morales va dir en un dels seus tres discursos d'investidura: "Esta mañana, esta madrugada, con mucha alegría he visto a algunos hermanos y hermanas cantando en la plaza histórica de Murillo, la Plaza Murillo como también la Plaza San Francisco, cuando hace 40, 50 años no teníamos derecho a entrar a la Plaza San Francisco, a la Plaza Murillo. Hace 40, 50 años no tenían nuestros antepasados el derecho de caminar en las aceras. Esa es nuestra historia, esa nuestra vivencia.

Bolivia parece Sudáfrica. Amenazados, condenados al exterminio estamos acá, estamos presentes. Quiero decirles que todavía hay resabios de esa gente que es enemiga de los pueblos indígenas, queremos vivir en igualdad de condiciones con ellos, y por eso estamos acá para cambiar nuestra historia, este movimiento indígena originario no es concesión de nadie; nadie nos ha regalado, es la conciencia de mi pueblo, de nuestro pueblo.

Quiero decirles, para que sepa la prensa internacional, a los primeros aymaras, quechuas que aprendieron a leer y escribir, les sacaron los ojos, cortaron las manos para que nunca más aprendan a leer, escribir. Hemos sido sometidos, ahora estamos buscando cómo resolver ese problema histórico, no con venganzas, no somos rencorosos".

És només un fragment dels discursos que va pronunciar. Més endavant, el seu govern ha propugnat un nova llei, aprovada en referèndum, es tracta d'una Nova Constitució Política que dóna en molts capítols mil voltes, per exemple, a la Carta Magna espanyola, en punts com ara els drets lingüísitcs, de les minories o dels serveis i drets socials. Però hi ha un petit gran problema que també assenyala Evo Morales en el mateix discurs, Bolívia és un país empobrit, molt empobrit a causa dels mals governs, i de l'explotació dels recursos naturals per part de la comunitat internacional.
Arribar a La Paz, és arribar a la Bolívia que està essent revolucionada. En una profunda vall milers d'edificis i de cases reposen sota la vista atenta de l'altiplà a 4000 metres d'alçada. En aquesta ciutat plana de pujades i de baixades pels vessants de les muntanyes, hi viuen milers de descendents aymaras i quechuas que han sentit i senten cada dia en pròpia pell una identitat pròpia que malauradament es ha portat molts cops a una discrimació predeterminada.
Les coses estan canviant. Lentament, però estan canviant. La ignorància forçada dels "indígenes" els manté en els estrats socials més baixos, la seva lluita per sobreviure és constant.
La Paz és revolució. Una revolució pacífica, que escau perfectament al gentilici de la ciutat. I des de El Alto, la ciutat obrera que està al cim de La Paz, cada dia es mira amb lupa l'acció de govern del company aymara Morales, per si se'n va pel mal camí, tornar a peu de carretera.

Per primera vegada

2009-04-27T16:34:00.000-07:00

Tothom té "primeres vegades" en aquesta vida. Cadascú experimenta sensacions novedoses quan s'enfronta davant de situacions que mai havia viscut. En podria posar molts exemples, però no és el cas. Durant el viatge per Amèrica del Sud, els nostres cossos s'han hagut d'acostumar a les "primeres vegades".
Malgrat el costum, els organismes no deixen de sentir esgarrifances, punxades, alegria, tristesa, dolor, amor, joia... quan estan davant de fenòmens mai observats fins ara. Doncs bé, el nostre passeig per l'anomenat Salar dUyuni a Bolívia, va ser un polièdric primer cop constant.
La immensa mar blanca de sal que s'estén durant quilòmetres i quilòmetres ens va transportar per moments a la inòspita Ruta 40 argentina, però a més, va permetre que les mirades sempre inquietes es perdessin mar enllà sense saber on anar a parar. Et sents sol? Petit? insignificant? o potser és a l'inrevés, et sents immens? Gran? en sintonia amb la Terra? Mil pensaments recorren cada centímetre de pell, i cada granet dels milions de granets de sal responien.
A part del Salar d'Uyuni, la passejada en forma de tour amb un 4x4, ens va permetre conèixer indrets, si és possible, més bells encara.
Durant tres dies freds, extramadament freds, a 4000 metres d'alçada, les roderes del cotxe van explorar llacs de colors, volcans fumejants i deserts de pedres surrealistes.
Per primera vegada els ulls s'obrien de bat a bat davant de gheisers, olles que fan xup xup a la immensa cuina del centre de la Terra i que treuen fum. Fumegen com a seguretat per no explotar, per no treure tota la ràbia que hi ha sota els nostres peus. Increïble.
Per primera vegada vèiem com els llacs eren tenyits de colors vermells, blancs, verds amb flamencs que hi picotejaven.
Per primera vegada ens banyàvem a aigües termals a les 7 del matí, mentre el fred colpidor d'una alba a més de quatre mil metres d'alçada fornia els nostres cossos.

La ciutat rica, Potosí

2009-04-18T15:16:00.000-07:00

"Potojsi" era el nom originari d'una ciutat que durant els segles XVII i XVIII es va convertir en una de les capitals del món. No pas per la seva dura vida. A gairebé 4.000 metres d'alçada les nits són extramadament fredes i pujar una pendent es converteix en un esbufec constant.
Potosí té una particularitat que la va convertir en una de les ciutats més codiciades del món: té un ventre en forma de muntanya que amaga una de les quantitats més importants dels planeta de metalls preciosos.
Si voleu conèixer un xic més d'història sobre la ciutat de Potosí, els viatgers de l'anysensehivern us recomenem el llibre "Las venas abiertas de América Latina" del sempre punyent escriptor uruguaià Eduardo Galeano.
Avui en dia, Potosí no té res a veure amb l'esplendor que els ocupants espanyols i europeus van sotmetre durant molts anys.
Els treballadors de les mines de Potosí, que tenen una esperança de vida de 55 anys i continuen extraien les pedres a pic i pala, en unes condicions llastimoses, viuen pendents de les borses internacionals per veure a quina cotització estan els metalls que el ventre del Cerro Rico de Potosí els ofereix, per si l'endemà han d'anar a treballar o continuen sense feina.
Des dels carrers de la ciutat sembla molt fàcil tocar el cel. És una sensació colpidora, de ser tan amunt, tan aprop dels núvols i de les estrelles i tan distant del món que t'ha parit.
I des d'allà vam pujar als terrats per encara ser més altius, seria tan fàcil cridar ben fort i que ens sentissiu a l'altra contaó de l'Atlàntic...

La ciutat blanca

2009-04-18T14:47:00.000-07:00

Si una ciutat catalana es digués Sucre entraria a la llista de noms de localitats amb una certa gràcia, com poden ser Cardedeu, Ultramort... Pero ves per on resulta que Sucre és una ciutat boliviana i aquesta gracia queda al tinter. És més, de gracietes amb el nom de Sucre gens, que és ni més ni menys un dels alliberadors de l'Amèrica del Sud, així que poca conya.
Pel que sí que té un paral·lelisme amb la paraula catalana sucre és el color predominant a la ciutat, el blanc. Una escampadissa d'aquest color esquitxa tot el barri colonial del primer lloc de Bolívia que ens va saludar amb l'alçada per davant: està ni més ni menys que a 2790 metres sobre el nivell del mar.
La primera de les vistes de Sucre va ser espectacular. Després d'una nit infernal en un bus que va estar parat tres hores de matinada per la crescuda d'un riu (a part de no tenir vidre posterior, de tenir goteres, no tenir lavabo a dins, no tenir cinturons i un llarg etcètera tan avorrit com alarmant)de bon matí vam pujar una llarga carretera fins a l'altiplà i voilà! la magnífica ciutat.
A Sucre vam descobrir per primera vegada el veritable sentit de Bolívia, mercats plens de menjar i utensilis, dones venen infinat de coses pel carrer, cotxes pitant amunt i avall, un tràfec increïble i una profunda identitat indígena.
Ara sí que podíem dir amb la veu ben alta: benvinguts a Bolívia!

Santa Cruz, l'altra Bolívia

2009-04-16T10:23:00.000-07:00

Santa Cruz és un dels estats de Bolívia. Fins aquí res d'especial, cap comentari. Pero quan algu es passeja per aquest territori se n'adona que les coses són molt més complexes.
Bolívia és un país amb una enorme riquesa de materies primeres, i amb un potencial increïble, pero malauradament, tot aixo no recau en una població tristament empobrida.
No es el cas dels sectors benestants de Santa Cruz, on s'hi concentren d'una banda els empresaris més importants del país i de l'altra una classe mitjana no descendents dels "indígenes" que poblen la majoria de Bolívia. Aquesta combinació fa de Santa Cruz un estat i una capital, amb el mateix nom, allunyada completament de la resta del país. Com molt bé es diu a un dels textos de la Lonely Planet: "Santa CRuz té més a veure amb la platja de Miami que amb l'altipla bolivia"
Per cert, a Santa Cruz hi va haver el retrobament entre els components del grup!!!

2009-04-16T10:18:00.001-07:00

Amb aquest titol més que està de viatge sembla que estiguem a l'infern. Però no. Resulta que aquest és el nom popular que prèn la connexió ferroviària entre la frontera brasilera i Santa Cruz, la capital d'un dels estats de Bolívia.
Sí amics i amigues, amb aquest títol tan agradabale donem la benvinguda a un dels països que més ganes teníem de conèixer: BOLIVIA!
Anem a pams: Corumbà i Puero Quijarro són les dues poblacions frontereres de Brasil i Bolívia respectivament. Una está a les antípodes de l'altra, a 5 quilòmetres de distància tan sols. Entre elles les separa un abisme: econòmic, social, polític...
Com un abisme separa Bolivia de la resta de territoris que fins llavors havíem trepitjat.
El tren que porta fins a Santa Cruz va ser una petita dosi de benvinguda, que ens va omplir les narius de ganes d'ensumar les fortes arrels que surten d'aquest país andí i salvàtic.

70 hores de bus

2009-04-02T07:27:00.000-07:00

La nostra última parada a Brasil va ser la ciutat de Sao Luis. Una vella urbs, que combina els edificis colonials, els turons, centenars de botigues, de gent cridant pel carrer, de vida nocturna...

No vam poder seguir pujant més cap al nord per un motiu burocratic. La policia federal brasilera quan vam entrar al país ens va marcar al passaport 40 dies d'estada, i no 90 com seria normal. Bé, el cas és que vam anar a parlar amb la policia per veure quines opcions teníem per renovar el visat d'estada al país, i la resposta va ser que havíem de pagar sí o sí.

Amb una mica de rabia a sobre vam decidir dibuixar una línia perfecta sobre Brasil en diagonal que ens portés fins a Bolivia, on ens podríem retrobar amb la Isa. Així que vam anar a l'estació de busos de Sao Luis i vam encaixar el trencaclosques de combinar diferents busos amb el mínim cost i les mínimes hores: 70.

El viatge ens va sorprendre a nosaltres mateixos. El paisatge de l'interior del país és increible, amb uan gran quantitat de terres de cultiu i d'explotació ramadera. I el que més ens va frepar va ser unes postes sol que des del bus ens feien venir ganes d'aviar el conductor que par{es un momentet i ens deixés saborejar els darrers estímuls brasilers.

La darrera de les fotografies és del Pantanal, una de les reserves de fauna i flora més importants del món!

Més fotos aquí: http://picasaweb.google.com/Patrukinha/70HoresDeBus#

Dues perles brasileres: Jericoacoara i Lençois Maranhenses

2009-03-31T12:17:00.000-07:00

Després de la llarga estada a Recife, el viatge va recomençar de nou. La Patri i jo vam seguir la nostra ruta cap al nord, mentre que la Isa i en Xevi ho van fer cap al sud.

L'energi gastada als carnavals, necessitava un contrapunt urgent de tranquil·litat i gaudi que no sabíem on podríem trobar. Però, ja us puc assegurar que era una urgència per determinar una inflexió posotiva en el viatge.

I feliçment va arribar en forma de llocs paradisíacs. Primer de tot amb el poble de Jericoacoara, amb un accés complicat i les seves immenses dunes que abracen el mar, i malgrat ser un destí força turístic vam poder relaxar-nos i retrobar un amic del viatge, en Guillermo de Barcelona.
I després, l'altre lloc que ens va ajudar a retrobar-nos amb nosaltres mateixos va ser el Parc Nacional de Lençois Maranhenses, un espectacle en forma de dunes i llacs petits que s'escampen enmig de la immensitat blanca!

Per nosaltres, va significar el comiat més agradable del Brasil.

Carnavals a Recife i Olinda, el retrobament

2009-03-17T16:38:00.000-07:00

Qui pot imaginar-se un carnval al Brasil? Bé, la veritat és que avui en dia gairebé tot el món en té una imatge força clara. Almenys a priori. Bé, els que l'hem viscut de prop us hem de donar una petita notícia: no us creieu tot allò que es veu per la televisió.

El carnaval per als brasilers és com la missa pels cristians, en teoria obligatòria. Així que mig país es paralitza ja sigui perquè participa activament al carnaval o bé perquè són no practicants i es queden a casa descansant durant la setmana festiva.

Per tant, el que sí que us podem dir és que el carnaval es viu intesament, especialment en tres punts del país: Rio de Janeiro, Salvador de Bahia i Recife/Olinda. Evidentment, hi ha molts altres llocs on el carnaval se celebra, però, sense la rellevància dels citats.

Primer mite que cal desmuntar: no a totes les ciutats i pobles on s'organitza carnaval hi ha noies i nois sense gaire roba ballant samba i movent fantasies i plumons. Això, amics i amigues, és el que ens venen a la televisió. I de fet, només passa a Rio de Janeiro. Més enllà, del sambòdrom carioca, els carnavals es forneixen de matisos molt interessants, agafant certes característiques tot depenén de les influències, com ja vam comentar a Salvador, de les que provenen d'Àfrica, per exemple.

Recife va ser el carnaval escollit i també el punt de retrobament entre les dues parts del viatge. Amb l'esquip 1: la Isa i en Xevi, que baixaven de Belém, de passar el Fòrum Social Mundial i de l'altre, l'equip 2: format per la Patri i jo, en Dani, que veníem del sud.

El resultat de tot plegat van ser 5 dies plens de moviment: sortides per veure l'espectacle, diversió, pluja, més pluja, concerts, malaltia, un apartament compartit i diverses impressions.

Per mostrar-vos una pinzellada molt minsa del que vam veure, tan sols tres fotos. La primera un carrer d'Olinda ple amb els tradicionals ninots que podrien ben bé ser una barreja arriscada entre un gegant i capgros de la cultura popular catalana. La segona, mostra d'efectivitat pel retrobament. I la tercera, una foto de família amb amics que la Isa i en Xevi van fer de camí cap als carnavals.

Pre-carnaval a Salvador de Bahia

2009-03-15T14:02:00.000-07:00

De Salvador de Bahia, la veritat per endavant, només coneixem el barri antic, anomenat Pelourinho. Sens cap mena de dubte, és el sector de la ciutat que conserva un esperit més autèntic. Salvador de Bahia manté una forta influéncia dels descendents d'esclaus africans que durant l'època colonial van portar els portuguesos. Un fet que es demostra a cada pas que es fa pel Pelourinho.

La nostra estada a Bahia va estar impregnada per màgia especial, que no vam tenir a Rio de Janeiro. A més, la coincidència va voler que topéssim amb el pre-carnaval, dies en què les comparse assagen pels carrers i s'ultimen tots els detalls dels dies més importants pels brasilers.

Bahia, encara que sembli humor negre, està plena de color!!

Més fotos aquí: http://picasaweb.google.com/Patrukinha/SalvadorDeBahia#

Ouro Preto, la joia de la corona

2009-03-15T13:13:00.000-07:00

Després de la incansable Rio de Janeiro, amb les seves temences i amb les seves sorpreses visuals, va tocar agadar de nou el bus per anar cap a l'interior. En concret, a l'estat de Minas Gerais, al poble d'Ouro Preto.

Es tracta d'una població que va tenir molta importància per Portugal, ja que de la zona se n'extreia or, que es quedava el país europeu. De la riquesa de l'època en queda tot un reguitzell d'esgrlésies i cases que ben bé ens podrien transportar al vell continent. És un oasis dins Brasil, que ens va acolluir amb pluja, pluja i més pluja... tot i que ens va donar algunes treves que vam aprofitar per anar a una festa de samba en un bar molt acollidor del poble.

Una pluja, d'altra banda, que ens va permetre fer bona amistat amb una parella d'Israel, l'Ortal i l'Itay i un noi anglès que porta 2 anys viatjant, l'Andrew. Aquí teniu la foto de família!

La gran ciutat: Rio de Janeiro

2009-03-11T15:21:00.000-07:00

Rio de Janeiro és una d'aqelles ciutats apuntades en totes les llistes hagudes i per haver de qualsevol viatger. Com ho poden ser París, Nova York o Londres.
I ho està amb força mèrits. Rio és una urbs encabuda en un espectacular terreny marítim i muntanyenc. Entre el famós Crist que domina la ciutat i el també reconegut Pão d'Açucar que és com la cirereta del pastís de les platges d'Ipanema i Copacabana!!
Més enllà dels grans pols turístics, desenes de barris de faveles ocupen les parts altes de la ciutat.
Una gran ciutat, amb molts matisos, molts interrogants, moltes ports i moltes exclamacions!!

Podeu veure moltes més fotos de Rio que estan pujades a Picasa, només heu de clicar aquí

http://picasaweb.google.com/Patrukinha/RioDeJaneiro#

Brasil, atracció fatal (I part)

2009-02-27T08:17:00.000-08:00

Brasil és enorme. Té una extensió increïble. Però a part, manté amb els seus visitants una relació diferent de la que havíem tingut fins ara a Argentina i a Xile. Brasil ofereix als ulls dels europeus els primers símptomes d'una societat menys occidentalitzada, un fet que obre un pilot de portes per explorar.

La Patri i jo, en Dani, vam entrar a Brasil el 5 de febrer per Foç d'Iguaçu, i la Isa per la seva part ho va fer uns dies abans per Belem, al nord de tot del país.

Les dues delagacions hem anat fent al revés, uns hem pujat i la Isa ha anat baixant.

Pel que fa al recorregaut de sud a nord, us oferim un petit resum, en la seva primera part.

Després de contemplar les catarates d'Iguaçu vam entrar a Brasil amb un viatge en bus no recomanable per a ningú (els conductors brasilers són temeraris i van a tot drap) que ens va dur des d'Iguaçu fins a Curitiba i d'allí al port de Paranaguà, des d'on vam agafar un vaixell que ens va traslladar fins a la remota, tranquila i increïble Ilha do Mel, aquí en teniu algunes imatges.

Allò que no publiquen els altres blogs!!

2009-02-27T07:41:00.000-08:00

El blog d'1anysensehivern demostra que els viatges no són tot el que es mostra en els blogs clàssics, hi ha moltes instantànies que no surten mai publicades. Però nosaltres som l'excepció.
Hi ha moments del viatge que ens agradaria obviar, però que no es poden esborrar.

Com les dormides profundes als busos amb un aire acondicionat demolidor.

Els descansos entre trajecte i trajecte, oi, Patri??O la dura vida de Brasil, on t'has de treure del damunt animalons massa acostumats a demanar menjar dels turistes... Com aquests coaties que em van assaltar sense pietat i una mica més i em deixen sense motxilla.

Deixamos atrás Arxentina...

2009-02-18T08:03:00.001-08:00

Xa fai máis de dúas semanas que cruzamos a fronteira co Brasil, e deixamos atrás Arxentina...
as súas incribles paisaxes que tanto nos fixeron vibrar (como sempre dicías ti, Cris), a súa acolledora xente, o fascinante norte, Humahuaca, Purmamarca, os valles calchaquíes... tamén os asados que nos fixeron relamer os dedos máis dunha vez (e as empanadas, milanesas napolitanas, lomitos e sobre todo os alfajores de chocolate!), a sensualidade do seu tango, a súa convulsiva historia, a olor a gas, a espectacular e mítica ruta 40, os wanacos, nyandús, condors...
as moedas que non existen!!, á YPF e Texaco, que desgraciadamente están por todos lados!, o "Che, que onda, como andás?" os kms e kms de ripio (estradas sen asfaltar, de pedra e pedra e máis pedra), a propaganda electoral do psoe e do pp nos autobuses e nas rúas de Buenos Aires...
e moitas, moitísimas cousas máis, novas amizades, unha morea de anécdotas e de sensacións que esas sí, quedarán connosco!

Iso sí, antes de marchar este incrible país tamén se quixo despedir de nós con este agasallo...

As cataratas de Iguazú, impresionantes.

Mais fotos aqui, http://picasaweb.google.com/Patrukinha/Iguazu#

3 mesos de viatge, Brasil

2009-02-18T03:51:00.000-08:00

Primer de tot perdo per no actualitzar el bloc darrerament. La veritat es que hem hagut de veure moltes coses en poc temps i encara les estem processant. Molt aviat us escriurem un post explicant que hem fet les 3 ultimes setmanes.
D-altra banda, us avancem que estem ara mateix a Salvador de Bahia, i que hem visitat ja Rio de Janeiro i que el carnestoltes el passarem a Recife i Olinda 2 ciutats del nord-est del pais!!

antropòlegs del món

2009-01-31T10:14:00.000-08:00

Pels antropòlegs de Barcelona: a l'altre cantó de l'Atlàntic us fem la competència!!!!

Tanquem el primer cicle del viatge, a on? a Buenos Aires!

2009-01-31T09:51:00.000-08:00

Amigues i amics! Els cercles que es tenquen són predominants. Habitualment a les nostres vides tenim senyals que ens ho indiquen. La nostra vida és un cicle, i al voltant d'aquests aspirals obrim i tanquem pestanyes, il·lusions, amors, projectes, feines, viatges, etc.
Ara, nosaltres, en el nostre viatge tanquem un cicle. El 15 de novembre del 2008 vam arribar a Buenos Aires. Dos mesos i mig més tard hem tornat a una ciutat que ja està de vacances, amb carrers buits al migdia, amb una calor sufocant. Durant tot aquest temps hem fet una volta força gran per Argentina i de resquitlló per Xile. Han estat setmanes d'emocions, de moltes coneixences, de molt aprenentatge. I ara? què passa ara?
Que tanquem el cicle. Hem tornat al mateix hostal on ens vam hospedar aquell llunyà 15 de novembre. Hem retrobat gent, carrers, sensacions, olors de Buenos Aires. Hem vist ballar tango de ben a prop per a gent no professional, que era un dels deutes que teníem amb aquest gran urbs, hem passejat pels seus carrers més mítics... I tot ens està assenyalant cap al nord, cap al Brasil.
Per tant, tornarem a agafar les motxilles, un día més, i farem allò de "carretera i manta". Abans però de creuar cap a Brasil una darrera perla argentina: Iguaçú! Ja us ho explicarem!

Xile austral, Torres del Paine

2009-01-27T12:58:00.000-08:00

Hem arribat fins a la zona més austral del continent americà. Després de passar per la "mítica" Ruta 40 argentina, centenars de quilòmetres i quilòmetres de terres àrides amb animals salvatges com els wanacos o els nyandús, vam arribar a les ciutats de El Chaltén (on hi ha el Fitz Roy) i el Calafate (on hi ha el Perito Moreno).
Després vam seguir baixant però creuant la frontera per arribar fins a la ciutat xilena de Puerto Natales, una població que ens ha deixat un grandíssim record per la gent que hi hem trobat.
Hospedats a l'Hostal Magallania vam fer-nos ben amics d'un dels seus propietaris en Willy i la Jimena. Durant tres dies plujosos vam poder fer vida quotidiana pels seus carrers, esperants que el temps millorés per entrar a una de les joies de la naturalesa d'aquella zona, les Torres del Paine.
Perquè us en feu ua idea, abans de venir per aquí, el nom de Torres del Paine no m'era gens conegut. Però en arribar a aquí, tots els viatgers tenen aquesta referència apuntada a la seva lliberta de viatge. Per què? Doncs bé, és segurament, una barreja d'ingredients.
D'una banda perquè és un Parc Nacional del tot destaca, amb una bellesa inaudita. De l'altra, perquè per observar-lo de ben a prop calen com a mínim entre tres i quatre dies de caminada prou durs. I a l'entorn d'aiò es forma com una èpica entre els que hi han entrat.
Bé, doncs, la Patri i jo vam decidir entrar al Parc. Vam comprar menjar per a 4 dies, vam llogar un sac de muntanya i una cuineta de gas per preparar coses calentes.
La veritat va ser una gran experiència, però alhora uns dies molt durs perquè vam caminar un total de 70 quilòmetres en 3 dies i mig, i en la majoria carregats amb motxilles d'entre 6 i 8 kilos. I si només fos caminar, però és que a més calia travessar rius per pedres, descalçant-nos, pujades pronunciades, baixades pronunciades.... i a l'acabar la jornada muntar la tenda i creuar els dits perquè el clima austral, canviant i dur, no ens fes la murga....
Al final tot va sortir molt bé, vam tenir sort. Les conseqüències són que els músculs encara ens fan mal, però, vaja, marxarà.

Si voleu veure més fotos d'aquesta aventura, aqui les teniu: http://picasaweb.google.com/Patrukinha/TorresDelPaine#

Tot serà diferent

2009-01-26T09:56:00.000-08:00

Les coses es poden tórcer en qualsevol moment. El viatge dels quatre per Amèrica del Sud ja no serà igual. La Cris per motius familiars ha hagut de tornar cap a Celrà. Tot plegat ha passat massa ràpid i els que encara estem a l'altre cantó de l'Atlàntic la trobem a faltar.
D'altra banda, la Isa se'n va a Belem, al nord de Brasil, en un parell de dies encadenant dos vols. I ho farà amb un esquinç de turmell!
En fi, els viatges són inesperats, l'essència però de l'anysensehivern segueix dempeus, amb els integrants del grup aquí o allà.

Dani

Glaciar Perito Moreno

2009-01-18T13:56:00.000-08:00

Glaciar Perito Moreno

2009-01-18T13:25:00.000-08:00

Anem a veure pingüins!

2009-01-05T06:36:00.000-08:00

Xile, dolça Xile

2009-01-02T15:00:00.000-08:00

Així, de bracet ens ha agafat Xile. Com qui no vol la cosa. Passàvem per allà, quan ens va oferir entrar entre mig de muntanyotes enormes. I vam agrair la invitació. A priori havia de ser una curta estada, però la relació va per llarg.

Teníem una il·lusió terrible d'entrar a Xile perquè ens havien dit que trobaríem peix i marisc bo i barat. I mentre han passat els dies aquests menjars han passat a ser n gran acompanyament per racons inoblidables.

Puerto Varas és un poble que descansa a la riba d'un dels nombrosos llacs de la zona. I de teló de fons té el volcà Osorno. El que surt a la foto amb mi (amb en Dani). Veure un volcà de prop és força impressionant. I més sabent que a pocs quilòmetres de distàcina a Chaitén, fa uns mesos un volcà que semblava adormit, ha destruït tota una ciutat.

I després hem entrat al món desconegut d'una illa anomenada Chiloé. Es tracta d'un arxipeleg poc habitat però molt peculiar. Dedicat principalment a la indústria pesquera, ens ha ofert grans sorpreses.

Ens hem fet amics de dues dones molt especials, encarregades d'una cuina popular ubicada a Ancud. Tan amics, que ens han regalat moments molt entranyables, com una passejada en barca.

I a prop d'Ancud els nostres ulls van veure de prop els pingüins. Quina joia. Increïbles i graciosos.

I posteriorment, hem anar a Castro, la capital de Chiloé on vam passar la nit de Cap d'any. Ho vam fer amb una parella de Suïssa i una altra d'Austràlia (ja us ho explicaré en el proper post).

I ara, ens trobem a Quellón al sud de la illa. Estem esperant que surti un vaixell cap a Puerto Chacabuco, ja de nou al continent. Sembla que el dimecres.

BON ANY 2009!!!

2008-12-31T13:47:00.000-08:00

Els quatre expedicionaris per Amèrica del Sud desitgen als seus lectors que tinguin una molt bona entrada d'any 2009!!!
Per cert, ara, ja podeu fer comentaris sense haver-vos de registrar! Així que esperem les vostres aportacions, comentaris, suggeriments, queixes, demandes, etc

2008-12-27T06:33:00.000-08:00

Ruines de Quilmes

El nostre cotxe llogat a la Quebrada de Las Conchas

2008-12-27T06:14:00.000-08:00

Parque Nacional de Los Cardones

Pont penjant al Río Azul, al Bolsón, província de Río Negro

Vista des del Cerro Campanario de San Carlos de Bariloche

Nadal des de la Patagònia

2008-12-26T18:21:00.000-08:00

Portem molt de temps sense escriure. Sense transmetre el que ens està passant. Però posem-hi fil a l'agulla.

Aquests dies han estat molt intensos per a tots quatre. Hem viatjat des de Neuquén on hi hem deixat un gran amic fins a El Bolsón, al sud de la zona dels 7 llacs. Anem a pams. A Neuquén, al cor d'Argentina hi vam trobar un grandíssim amic. Es tracta de l'Agustín. Un noi que ens va acollir a casa seva a partir de l'experiència de couchsurfing. Només arribar ens va tractar magníficament i amb ell vam compartir durant 48 hores desenes de sensacions més que agradables. Des d'aquí una abraçada ben forta. Segur que ens tornarem a veure abans d'abandonar Argentina.

I amb la recança de deixar enrere una amistat molt agradable vam penetrar cap a una de les regions més boniques d'aquest continent: la zona dels 7 llacs.

Un territori que comença a partir de Junín de los Andes i de San Martín de los Andes. Per poder recórrer tot aquest vast territori vam llogar un cotxe que ens va portar pels nombrosos llacs que envolten la Cordillera Patagónica argentina.

El Huachulafquen dins el Parc Nacional Lanin va donar el tret de sortida a tres dies pels d'estímuls. Dies i nits. Nits que vam passat acampats sota les estrelles i en platgetes al costat dels llacs, fent un foc a la sorra...

El recorregut ens ha portat per poblacions com Villa La Angostura i San Carlos de Bariloche, on havíem de tornar el cotxe.

I aquí ve la segona part de les dues darreres setmanes. L'episodi que hem viscut a El Bolsón, un poble situat a unes 2 hores de Bariloche i que ens ha atrapat durant una setmana. I hem viscut de tot: pluja intensa, passejades per muntanyes i rius increïbles, vida nocturna, amistats i un sopar de Nadal a les antípodes dels nostres llocs d'origen. I així hem anat tirant les dues darreres setmanes.

Recordant. això sí, a tots els que des de lluny ens seguiu.

Dani

missatge fotogràfic

2008-12-25T16:40:00.001-08:00

Coses curioses

2008-12-14T07:49:00.000-08:00

Aquí arriba un post per a tots/es aquelles que a vegades pensen: "quina murga això d'anar llegint que fan a l'altra punta del món.... comença a ser avorrit". Aquí teniu la solució.

Cotxes: Pels amants del món de l'automoció Argentina és un viatge gairebé obligat per la seva particular fauna de cotxes. Se l'es han enginyat per gastar menys en combustible i senyores i senyors: molts d'ells han instal·lat un sistema de gas al "maletero" si el conductor pot triar entre anar amb benzina o bé, anar amb gas. Les benziners tenen tants surtidors de benzina com de gas! Els dipòsits de gas tenen una autonomia de 100 kilòmetres i el cost és molt més barat que la benzina. Al voltant de 2 o 3 euros cada recarregada.

Alfajor: Per a tots aquells que els dolços siguin la seva devoció que sapiguen que a Argentina un dels més preuats és l'alfajor. Una pasta que està formada habitualment per dues capes de galeta i al mig el famós "dulce de leche". Per sobre està recobert o bé per sucre glaçat o per xocolata. Boníssim.

Farina enriquida: una altra curiositat alimentària. Tot els productes que porten farina estan afectats per una llei que regula que la farina ha d'estar enriquida. En concret, la farina porta ferro, macina, tiamina, àcid fòlic i riboflavina.

Maxikioscos: Per als fumadors Argentina és un país amic. Els paquets de cigarretes són molt barats. normalment el preu es mou entre els 2,60 pesos fins als 3,20. O sigui uns 75 cèntims d'euro. I amés, es venen per a tot arreu. No existeix la figura de l'estanc. Es venen en els maxikiosos que estan a cada cantonada. Més facilitats, impossible.

Dani

ORGASMES VISUALS

2008-12-08T10:37:00.000-08:00

Després de 25 dies recorrent argentina, només puc definir l'espectacularitat dels paisatges com a....autèntics orgasmes visuals!!

Al llarg d'aquests primers dies de viatge, ens hem delectat i gaudital màxim de les terres del nord argentí! Hem recorregut un gran i inacabable salar d'un blanc segador i ens hem endinsat per terres tan àrides que només i creixen i hi regnen els impressionants "cardones",cactus que de tan alts que són, semblen tocar el cel.

El nord ens ha brindat esplèndides i estranyes formacions rocoses multicolors! I es que les terres de les províncies de Salta i Jujuy són per qualsevol geòleg "un paradís", al estar constantment envoltat de roques formades per infinitat de minerals que pinten les muntanyes de colors surrealistes!

L'altre gran orgasme visual ha estat sense cap mena de dubte el trekking pel Parque Nacional del Aconcagua! Ens em deixat captivar pel Cim més alt de tota l'América del sud.... de 6.962mts! Després de passar uns dies a Penintentes, des d'on vam fer el cim al Cruz de Caña(3.500mts) per tal d'aclimatar-nos a les altures i prepar-nos per caminar ben aprop d'aquest gegant de roca i neu: l'Aconcagua, que tants somnis i reptes desperta entre muntanyers i escaladors!!

Precisament, hem tingut la sort i el gust de fer el trekkingacompanyades i guiades per en Dani Cazalla, que de ben segur,si el clima acompanya i l'alçada no li juga males passades, en pocs dies serà el primer lloretenc a fer el cim més alt de Sud Amèrica.... molta sort Dani! El cim t'espera!

La nostra aproximació a l'Aconcagua, va començar a la Laguna de Horcones, l'entrada del Parc, des d'on vam caminar fins a Confluència, el primer campament a 3.700mts. Aquí vam plantar la tenda i ens vam fer la primera revisió mèdica per controlar que tot anava sobre rodes i que el nostre estat de salut estava en plena forma. En definitiva, bona saturació d'oxigen a la sang i la pressió a nivells adequats! Així que després d'hidratar-nos un munt a base de moltes tasses de té plats de sopa calenta amb fideus instantanis, vam anar a dormir sota un cel estrellat. Després de superar una nit amb valors negatius al termòmetre, de bon matí ens vam despertar amb el bullici de l'arribada dels Arrieros i les mules que ben carregades seguien muntanya amunt cap als següents campaments. Amb les botes posades i les forces recuperades, emprenem camí cap al mirador de Plaza de Francia, des d'on la vista de la cara sur de l'Aconcagua és brutal!Precisament des del mirador i després d'haver caminat i suat unes quantes hores, la màgica muntanya ens va regalar un impressionant allau ! Quin espectacle natural! Després d'aquest regal, retornem a Confluencia sense poder evitar recollir durant el camí alguna pedreta de record, d'aquesta terra tant especial! Una nit més, més sopeta calenta i tots tres apretadets dins la tenda per no passar fred! L'endemà, ens acomiadem de l'Aconcagua i després d' intercanviar abraçades ens despedim de tothom... en especial d'en Dani i l'Abel,que emprenen camí cap al següent camp base: Plaza de Mulas. La tornada a Mendoza ja us la podeu imaginar, els peus ben escaldats i fets caldo de tant caminar, però amb el somriure i la felicitat d'haver passejat per aquest racó de món tant espectacular!

Per aquestes latituds seguirem caminant i somiant per tots aquests instants que ens fan sentir cada dia més vius i plens d'il.lusions!
I es que aquests primers 25 dies, han estat plens de coneixences i experiències interessants que seguirem compartint amb tots vosaltres! Mil abraçades!
Cris

Més missatges visuals...

2008-12-04T18:56:00.001-08:00

Missatges visuals argentins

2008-12-04T18:34:00.000-08:00

Contrastos al nord-oest d'Argentina

2008-12-01T13:17:00.000-08:00

Es fa difícil descriure tot allò que un veu per primera vegada. I ja en portem unes quantes de coses. Els ulls mai s'acaben de creure allò que veuen. I aquests darrers dies ens està passant molt sovint. Potser per això no tenim ni temps d'escriure el blog.

En paraules de la Cris estem vivint darrerament "orgasmes" emocionals amb els paisatges. Durant un parell de dies llargs vam llogar un cotxe.

La ruta sortia des de Salta, la capital d'una de les provincies més septentrionals del país i ens havia de dur fins a Tucuman, la capital de la província del sud.

Entre Salta i Cachi el primer ensurt positiu al cor. Milers d'hactàrees de paisatge pirinenc, verd, entre massissos superbs: el valle Encantado

i després el Parque Natural de Los Cardones, per on passa la carretera anomenada Recta de Tin Tin traçada pels inques.

La jornada la vam acabar a Cachi, una petita població emmig de la famosa ruta 40, on vam fer nit al camping municipal.

L'endemà ens amagava un altre dia ple de paisatges increibles. D'entre els quals es pot destacar la Quebrada de las Conchas, amb unes formacions rocoses adornades amb uns tocs de llum de capvespre gens menyspreables. Una de les parts amb més nomenada és aquesta: la garganta del Diablo.

La següent parada va ser Cafayate. Centre d'una regió famosa pels seus vins blancs des d'on vam fer el darrer tram amb el cotxe de lloguer un llarg trajecte fins a Tucuman. Potser va ser el dia més surrealista dels tres.

De bon matí i sota una calor espantonsa més de 35 ºC vam fer una mica d'història i vam visitar les ruïnes de Quilmes, espai on es conserven les parets mestres d'un poblat d'indígenes que van ser anorreats promer pels inques i després pels espanyols, malgrat la seva aferrissada defensa.

A la tarda vam viajar per poblacions com Tafí del Valle i Amaicha del Valle, encara amb el regust precolonial entre els seus carrers per acabar a Tucuman. El recorregut entre Tafí i Tucuman depara una de les millors sensacions. Es passa d'una vegetació alpina als més de 2.000 msnm fins a un bosc subtropical als 400 msnm. Senzillament, increïble. A casa nostra és impensable un canvi de vegetació tan brusc com aquest en qüestió de 10 minuts.

quin país de contrastos!!!!

L'Argentina que deixa de ser Argentina

2008-11-26T18:30:00.000-08:00

Tornem a ser aquí. Després de molts dies sense escriure res ens animem de nou. Amb moltes coses per explicar-vos! No haver escrit té un motiu prou contundent. Hem estat trepitjant el nord d'Argentina on poder-nos connectar a internet era una tasca força complicada.
El trajecte ens ha dut a les províncies de Salta i Jujuy. Allà on Argentina deixa de ser Argentina. Per molts motius. Ho és administrativament. Els ciutadans se'n senten, d'argentins. Però l'essència no la és. No deixa de ser un territori andí, poblada per desendents dels habitants de fa milers d'anys i on les tradicions i la cultura s'allunya i molt de la vida de Buenos Aires o Cordoba.
Hem estat durant uns dies vivint a més de 3.000 metres d'alçada d'una manera anòmalament normal. Qui s'ho imagina a casa nostra que es pugui fer una vida quotidiana a aquests indrets?
Ho hem viscut en la pròpia pell. I més encara. Hem descobert un paisatge espectacular, ple de matisos, de colors vius, de formes estrambòtiques.
Tenim pendent penjar les fotos, que en són moltes! moltíssimes! i s'acumulen de manera preocupant. I a més a més, explicar-vos algunes de les coses que ens han passat aquests dies.

Casal de Catalunya, de Buenos Aires

2008-11-20T04:30:00.000-08:00

D'entrada ja us dic que a mi aquest post m'emociona. Caram. Passejar pel famós barri de San Telmo girar el cap amunt i veure penjada de la façana la bandera del teu país fa molt de goig.

El Casal de Catalunya és espectacular en tots els sentits. Primer de tot per l'edifici que és majestuós. Subim!I per l'altre cantó per la història que amaga darrere. De catalans que des del segle XIX ja han voltat per Argentina.

El Casal de Catalunya té una activitat envejable que ja els agradaria tenir altres organismes oficials fora del nostre país. Un dels responsables ens va acompanyar per les dependències del de l'edifici.

La sala dels Presindents (amb els quadres de Macià, Companys, Pujol, etc), el Teatre Margarida Xirgu, la Sala Tàpies, i un llarg etcètera que no queden només amb els noms sinó que compren el ritme tebi i fervent de Buenos Aires. Durant la visita vam poder veure una classe de sardanes, i classes de català per argentins.

Magrat que la presència catalana no és comparable a la gran quantitat de gallecs o asturians, els "bonarenses" han mantingut sempre força llaços d'unió amb el nostre país. I a més tenint en compte l'arribada d'intel·lectuals que van fugir en el llast de l'exili.

Amigues, amics: el Casal de Catalunya a Buenos Aires està fent molt bona feina.

Per cert, des d'aquí demano un post de la Patri parlant de la diàspora gallega tan present, tan frepant a Buenos Aires.

Buenos Aires, passio musical

2008-11-18T18:37:00.000-08:00

Passen els dies a Buenos Aires. Els nostres cossos s'han acostumat al canvi d'horari. Ja dinem a una hora decent i els ritmes de son tambe ja s'han acostumat. Els nostres passos ja tenen olor a a la brisa de Mar de Plata.

Mes enlla del nostre cami particular per la impecable quadricula de la ciutat intentant descobrir espais magics, tambe hem tingut l'oportunitat de tastar la musica que emergeix d'aquestes latituds. Aquest dilluns vam anar a un concert de percussio d'un grup que s'anomena La Bomba del Tiempo, que actuen cada setmana al mateix dia i a la mateixa hora al centre cultural Konex (que podeu veure a la foto).

Ritmes tribals i nous estils es barregen en una curiosa fusio en un espai prou peculiar emmig de la ciutat.

I com no, hem escoltat de prop les notes vibrants i potents del tango. De les moltes orquestres de tango que serpentegen per aqui, hem vibrat amb Viceversa. Un quintet excellent!

Buenos Aires te essencia de musica. Des del port fins als carrers perduts de l'interior.

Buenos Aires te una passio musical molt profunda.

2008-11-17T05:59:00.000-08:00

(continuacio) L'aterratge a Buenos Aires va tenir un cert toc inesperat. I la cosa va continuar. Estavem convidats a una festa on un altre amic de la Cris punxava. Tot i que era molt tard i el cansament era evident, vam decidir fer un esfors.

Una pizza a la plaza Congreso va aixevar els anims. I a partir d'alli comensa la nostra peculiar historia amb els taxistes. Eren les 2 de la nit en una ciutat desconeguda, enorme, perillosament enorme... Pero amb sorpresa vam veure com les 2 de la nit, pels "porteños" es una hora decent, una hora en que tot just comensa animar-se la festa.

Vam veure un taxi aturat i li vam demanar si ens podia dur. Clar que si. I quan ens costara?? "uns 50 euros"

- de verdad?

"claro"

Evidentment estava de broma. Sota aquest esperit enigmatic dels argentins, no nomes va ser legal sino que ens va fer de guia per la ciutat. Pero no un guia qualsevol. Ens parla de la historia. De la ma d'Estats Units darrere les frustracions d'un pais que anhela un futur millor.

Entre enyoransa en acomiadem d'en Jorge i entrem al local on en Cuto, l'amic de la cris punxa aquella nit. Despres d'una hora comprovem que el nostre cansament s'ha apoderat dels notres ulls. Se'ns tanquen. Tornem.

I de tornada el protagonista de la historia es l'home que veieu a la foto. En Rodolfo Cutufia. Un argenti psicoanalista psicoleg promotor de canvis al mon engrescador parlador que porta un taxi perque la vida ha anat aixi. Mentre dura el trajecte ens fa un monoleg amb les pauses habituals dels argentins, per explicar-nos el seu somni: canviar el mon a traves de les persones que porta al taxi... qui sap potser d'aqui a uns anys en sentim a parlar.

Monedes i taxistes

2008-11-16T14:49:00.000-08:00

Comencem l'aventura! Despres de tretze llargues hores en avio arribem a Buenos Aires. La tarda vespre es fresca. Freda fins i tot. La jornada ha estat maratoniana. El vol ha sortit amb retard. I el trajecte s'ha fet costerut! Qui aguanta en un seient minuscul assegut tantes hores... malgrat l'intent de dinar i berenar que ens han ofert els tripulants d'Aerolineas Argentinas?
Despres de viure una jornada a milers de metres d'alsada en A-340, amics, amigues, familiars: aterrem al continent america!hem creuat l'Atlantic!Gairebe no ens ho creiem!
Passem el control d'aduana mes be del que ens pensavem: i un amic de la Cris ens espera. En Max. Agafem un bus (no recomanat per turistes) que ens porta cap al centre de la ciutat, passant pels barris marginals de l'extrarradi.
I ens arriba la primera sensacio estranya del viatge. Si no tenim monedes no som res. Argentina te contrastos espectaculars. Un pais que es va quedar aturat als anys setenta. I que sembla que no es desperta. Per viatjar en bus necessitem monedes. Pero no hi ha monedes enlloc. Els comersos no et donen canvi i si compres alguna cosa et tornen amb bitllets petits. Comensa el caos en un pais acostumat als petits caos.
Al final, despres que en Max negocii amb el conductor del "colectivo", podem pujar. Hem de recorrer 1hora i mitja per avingudes immenses... extenuats pel viatge en avio, el viatge en colectivo arribem a l'hostal. Ara si jha hi som. Buenos Aires ens dona la benvinguda i l'hi acceptem l'oferta.
Comensa una nit estranya.... on els taxistes hi tenen un paper destacat....